Les actituds refractàries per part de les diferents
esquerres, o partits que així s’hi reclamen, amb contades excepcions i
contexts, respecte a les identitats nacionals, l’autodeterminació, el
sobiranisme i la independència és una qüestió que no és nova, quasi és coetània
al mateix sorgiment de les esquerres organitzades.
Certament hi ha matisos com per ex. el negacionisme
radical del PSOE o les “ambivalències” calculades de Podem. No cal ser gaire
perspicaç per observar aquests fenòmens, només fer memòria a les hemeroteques.
A Catalunya ha existit una critica molt dura,
probablement justa des d’una òptica transformadora, i també a voltes encegada
sobre el que ha representat i el que ha actuat la dreta catalana fins als
moments actuals (des d’IC fins a CSQEP o Units Podem). A voltes costa de
discernir, en aquests discursos, les
diferències entre la dreta política catalana i el PP o la dreta més
espanyolista i retrograda.
Val a dir, de passada, que els textos dels clàssics de
l’esquerra (ex. Lenin, Nin, etc.) són menys ambivalents o dubtosos que les
seves expressions polítiques.
Més enllà de constatar aquesta qüestió com un element
clau de la política present a l’Estat espanyol, em sembla interessant (i
necessari per a alguns) pensar els sentits d’aquest negacionisme de diferents
graus.
Aquest negacionisme sol manifestar-se amb actituds
hostils (militants comunistes a les manifestacions de SCC), encotillades,
rígides, encrespades, que són expressió
d’un cert clivellament o dissociació quan es toca el tema nacional, fins i tot,
amb expressions de supèrbia com molt encertadament senyala Thomas Harrington en
el seu article a Vilaweb del 23.8.19 (https://www.vilaweb.cat/noticies/superbia-esquerres-opinio-thomas-harrington/)
Aquesta visió refractaria i negacionista te al meu
entendre tres línies conceptuals bàsiques
que integrarien els marcs mentals d’aquestes esquerres.
En primer lloc, entenc que la posició moral és un element
capital en els grups de l’esquerra (o almenys en els de tradició comunista i
revolucionaria). La moral és un element que estructura la racionalitat del grup
(sobre el que es construeixen els mecanismes de defensa grupals, com per ex. la
disciplina, les funcions del Cte. Central o les seves variants, etc.), doncs
s’ha de poder visualitzar la superioritat moral de, posem per cas, l’ordre
comunista vs. l’ordre burgés. És una superioritat moral basada en la “realitat
objectiva”, diuen, coherent amb la visió de la cosa científica al si de l’esquerra,
més endavant m’hi referiré.
Aquesta orientació moralista sol estar connectada amb una
visió del deure estricte, fins i tot rígida, és a dir, d’allò que és
correcte/incorrecte, amb un sentit estricte de la disciplina, potser residual
avui però troncal en els PPCC fa uns 20 o 30 anys. Aquestes conductes, que van
ser molt pròpies dels grups d’esquerra, fa anys, semblen actualitzar-se sovint
en els comportaments de les noves esquerres (ex. conflictes recents a Podemos).
L’últim aspecte que comentaré entre aquestes
condicionants negacionistes és el fort arrelament, en la tradició marxista, del
cientifisme derivat d’una lectura restrictiva de la Il·lustració. El
racionalisme i la identificació amb els models de la ciència positiva, a l’hora
de pensar les dinàmiques socials, tendeixen a excloure allò “no-material”, o
dit d’una altra manera, el que té a veure amb les emocions i els sentiments dels
grans col·lectius.
Aquests elements estan, al meu entendre, en la base dels
marcs mentals col·lectius d’aquestes esquerres quant a la posició de les
mateixes respecte de la qüestió de les identitats nacionals.
Marcel Cirera Agost,
2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada