Identitats nacionals: moral i negació (a l’esquerra)

Les actituds refractàries per part de les diferents esquerres, o partits que així s’hi reclamen, amb contades excepcions i contexts, respecte a les identitats nacionals, l’autodeterminació, el sobiranisme i la independència és una qüestió que no és nova, quasi és coetània al mateix sorgiment de les esquerres organitzades.

Certament hi ha matisos com per ex. el negacionisme radical del PSOE o les “ambivalències” calculades de Podem. No cal ser gaire perspicaç per observar aquests fenòmens, només fer memòria a les hemeroteques.

A Catalunya ha existit una critica molt dura, probablement justa des d’una òptica transformadora, i també a voltes encegada sobre el que ha representat i el que ha actuat la dreta catalana fins als moments actuals (des d’IC fins a CSQEP o Units Podem). A voltes costa de discernir, en aquests discursos,  les diferències entre la dreta política catalana i el PP o la dreta més espanyolista i retrograda.

Val a dir, de passada, que els textos dels clàssics de l’esquerra (ex. Lenin, Nin, etc.) són menys ambivalents o dubtosos que les seves expressions polítiques.

Més enllà de constatar aquesta qüestió com un element clau de la política present a l’Estat espanyol, em sembla interessant (i necessari per a alguns) pensar els sentits d’aquest negacionisme de diferents graus.

Aquest negacionisme sol manifestar-se amb actituds hostils (militants comunistes a les manifestacions de SCC), encotillades, rígides, encrespades,  que són expressió d’un cert clivellament o dissociació quan es toca el tema nacional, fins i tot, amb expressions de supèrbia com molt encertadament senyala Thomas Harrington en el seu article a Vilaweb del 23.8.19 (https://www.vilaweb.cat/noticies/superbia-esquerres-opinio-thomas-harrington/)

Aquesta visió refractaria i negacionista te al meu entendre tres línies conceptuals bàsiques  que integrarien els marcs mentals d’aquestes esquerres.

En primer lloc, entenc que la posició moral és un element capital en els grups de l’esquerra (o almenys en els de tradició comunista i revolucionaria). La moral és un element que estructura la racionalitat del grup (sobre el que es construeixen els mecanismes de defensa grupals, com per ex. la disciplina, les funcions del Cte. Central o les seves variants, etc.), doncs s’ha de poder visualitzar la superioritat moral de, posem per cas, l’ordre comunista vs. l’ordre burgés. És una superioritat moral basada en la “realitat objectiva”, diuen, coherent amb la visió de la cosa científica al si de l’esquerra, més endavant m’hi referiré.

Aquesta orientació moralista sol estar connectada amb una visió del deure estricte, fins i tot rígida, és a dir, d’allò que és correcte/incorrecte, amb un sentit estricte de la disciplina, potser residual avui però troncal en els PPCC fa uns 20 o 30 anys. Aquestes conductes, que van ser molt pròpies dels grups d’esquerra, fa anys, semblen actualitzar-se sovint en els comportaments de les noves esquerres (ex. conflictes recents a Podemos).

L’últim aspecte que comentaré entre aquestes condicionants negacionistes és el fort arrelament, en la tradició marxista, del cientifisme derivat d’una lectura restrictiva de la Il·lustració. El racionalisme i la identificació amb els models de la ciència positiva, a l’hora de pensar les dinàmiques socials, tendeixen a excloure allò “no-material”, o dit d’una altra manera, el que té a veure amb les emocions i els sentiments dels grans col·lectius.

Aquests elements estan, al meu entendre, en la base dels marcs mentals col·lectius d’aquestes esquerres quant a la posició de les mateixes respecte de la qüestió de les identitats nacionals.

 

Marcel Cirera                                                                                  Agost, 2019

Pels escèptics i adeptes a la realpolitik

En les societats en conflicte, una part de la mateixa s'enfronta amb l'altra, per diferents motius: ideològics, religiosos, ètnics, nacionals, etc. Són gran grups humans enfrontats, aplegats a l'entorn d'unes visions i creences que progressivament és polaritzen de forma creixent. Ho veiem arreu i també a casa nostra, com he intentat reflexionar en l'article "Que ens ha passat?"

Aquests conflictes els podem observar des de diferents òptiques o posant l'accent amb alguna de les seves dimensions específiques (econòmica, institucional, etc.)

Habitualment els polítics i el discurs polític en general (mitjans, etc.) sol referirse als conflictes a través del que en podem dir , "el que hi ha", és a dir, donant prevalença a l'anàlisi racional i lògic del confilcte i el pragmatisme, bandejant els aspectes més inconcients i desant-los en el bagul dels trastos vells.

Això es el que passa també amb la mirada grupal dels confilctes socials. És quasi un miratge que el discurs polític habitual prengui en consideració les dinàmiques grupals (dels grans grups) de les societats en conflicte, ja que, asumin la màxima de Maquievel, sembla que la tasca central d'un polític sigui mantenir i pugnar pel poder.

El que si sembla que incorporin, des de fa un cert temps, són l'us de tècniques marquetinianes, com les utilitzades en els mercats de consum.

El Grup gran és un concepte que s'utiliza en psicologia social, per referir-se a grups molt nombrosos, de milers i milions de persones, que s'estructuren a partir d'una creença religiosa, d'una ideologia política, d'una ètnia, un club de futbol, d'una nació,...

Certament és dificil apreciar la dimenció grupal d'un fenomen social, no hi estem habituats. Però els vincles i efectes grupals els vivim des del naixement, els anem construint des de ben petits, incorporant estereotips, objectes vinculants, etc. del grup de pertinença (un nen palestí creix assumin uns rituals, tabus, etc. ben diferents d'un nen israelià).

Algú ha dit que fins i tot allò social és previ a la individualitat del subjecte.

Vamik Volkan un dels notables estudiosos dels Grup grans diu respecte els conflictes socials: "Quan una societat està estresda (agredida, atacada,etc.) per un altre Grup gran amb una identitat diferent, la societat sofreix una regressió. Els seus membres investeixen, cada vegada més, elements de la seva identitat personal en la identitat com a Grup gran. Es donen processos massius d'externalització i d'internalització respecte l'altre grup confrontat (ex. allò desagradable d'un es posa en el grup rival). Aixi fan (s'empassen) el que el lider diu, sense massa evaluació personal".

Aquesta mirada grupal ens pot judar a anar més enllà d'allò evident (sovint defensiu per les dues parts en conflicte) i aplicar unes metodologies que vagin disminuint les polaritzacions, tot i trobant espais de diàleg.


Marcel Cirera                                              Agost 2019

  

Que ens ha passat?

Fa temps que intento entendre que va succeir aquell 1O, que ens va passar després, és a dir, que ens ha passat?

Ara, també sóc conscient que no trobaré cap resposta definitiva (un judici de valor que tanqui la pregunta), sinó que vull conjecturar a la llum de l'experiència, a la llum del que sento, algunes hipòtesis.

En la mateixa pregunta del titol hi han inscrites algunes suposicions que dono per bones i no em plantejo en aquestes notes. "Ens", suposa l'existència d'un "nosaltres" enfront d'uns "altres". Suposa una grupalitat assumida. I aquest Grup li "ha passat" quelcom pertorbador, amb la força suficient per trastocar-lo com a Grup.

En aquestes conjectures procuraré sostraurem i suprimir el meu propi desig, expectativa i opinió política.

Tampoc entraré en les explicacions de l'opinió publicada (em refereixo a les corretges de transmissió), ni en les dicotomies polítiques, dels bons i els dolents, de les estructures del poder partidari, tot entenent que són elements d'interacció en la construcció de les realitats.


Elements previs a l'1O

-Per part de l'Estat i d'altres aparells sembla que va existir un procés progresiu (que ja trobem en el 9N) de menystenir les aspiracions polítiques encapçalades pels partits que van des de la desqualificació lleugera fins a un crescendo d'agressió i despreci per part de l'Estat.

-Es va conformant un Grup nacional-català que es cohesiona a partir del menyspreu i de l'atac.

-Les manifestacions del 11S són expressió d'aquest sentiment.

-Els fets de 27 i 28 de setembre davant l conselleria d'Economia podem considerar-los com l'eclosió definitiva ("Votarem") d'aquest Grup on els trets identitaris son prevalents i dominants. Aquest Grup se sent atacat de manera directa (requisament de paparetes, etc) i es construeix ja el "trauma escollit", del que parla V. Volkan.

-És a dir, existeix un procés de regressió grupal primària (nosaltres/ells) on es desencadenen tots els mecanismes tan de cohesió com d'exclusió, propis del Grup que se sent atacat.

-Probablement es desenvolupa aquest "Jo" col.lectiu que se sent agredit en la seva pròpia dignitat. En paral.lel sembla conformar-se un "Jo" llibertari i antiautoritari a l'interior del Grup ("No habrá referendum") clarament enfrontat a una idea d'Espanya-Estat franquista i altres imaginaris més antics.

-Com ja he dit al començament em centraré en el "nosaltres", tot i que sóc conscient que cal una anàlisi de l'altra part de catalans, que probablement se senten exclosos i que desvetllen ressentiments antics, no elaborats, vinculats al fet migratori.

-També cal entendre que passa i que senten "els altres" que s'identifiquen amb les polítiques estatals que fins i tot justifiquen la repressió ("a por ellos").

-Entenc que l'1O l'hem de situar en uns contexts més amplis, és a dir, en el context de la política dominant a Europa on l'uniformització liberal, a traves dels mercats consumistes, fa que emergeixin uns cultures alternatives, velles i noves, que a la vegada desvetllen les identitats. Un context global de pors i incerteses creixents (Tizón parla de l'Organització relacional perversa).

-Cal també tenir en consideració la debilitat estructural del pacte del 78 i que no hem d'identificar mimeticament amb una suposada debilitat de l'Estat i el seus aparells.


Conjectures sobre l'1O

-El sentiment i la vivència que anavem a votar i a actuar contra el que l'Estat dictaminava i semblava disposat a perseguir (piolins).

-Ja desde primeres hores del mati, mig mullats, ens ajuntavem a l'entorn de les portes d'entrada dels col.legis. Persistència i compromís (formar les meses).

-Construcció d'uns vincles grupals amb emocions positives que ens enfortien com a Grup (solidaritat, companyonia, suport de l'altre, etc)

-Enfortiment de la dimensió Grupal ("Nosaltres") que es reforça enormament amb la repressió (piolins, talls de la xarxa, etc.).

-Una dimensió-intensitat grupal no vista en aquests anys a Europa.

El sentiment més potent és l'acte grupal en si, el sentiment d'unió, "el ser un" (amb certs continguts omnipotents). L'acte de votar, l'afirmació dels drets -desobeint-, és més intens que una nitida consciencia d'operativitat del vot (després es dona de forma diversa).

Ls emocions movilitzades en aquells moments són tan potents que vinculen els records -memòries- individuals (ex. Assemblea de Catalunya) i els col.lectius, construits i estereotipats al llarg dels segles, produint una forta vinculació entre les identitats individuals i la identitat del Grup gran.

És l'eclosió definitiva del que Volkan anomenà "Trauma escollit" i les "ideologies de reivindicació", en totes les seves formes, més o menys regressives. En aquest sentit s'idealitzarà l'1O.


Els després de l'1O

Ens trobem amb un sentiment de Grupalitat fort i arrelat  (experiències del 3O i seguents dies). La polarització és intensa.

Malgrat els indicis de frustració de certes propostes polítiques el Grup ("ens" o "nosaltres") es manté fort i cohesionat (155, repressió, etc.)

-Progressivament s'aniran posant en evidència les febleses dels lideratges polítics i l'aparició dels interessos endogamics partidaris de tots els colors politics. Tot aquest seguit d'actuacions són atacs directes al sentiment Grupal i a la seva cohesió.

-El Grup, malgrat la potència vinculatòria de l'imaginari construit amb el "trauma escollit", i precisament per això, desenvoluparà conductes regressives i d'allò més primitives ( per altra part coincidents amb les que veiem en les dinàmiques partidaries). Els traumes viscuts i evocats són en gran mesura transgeneracionals. La dissociació, les projeccions (bons i dolents), els atacs més o menys directes i els ressentiments entre companys i aliats emergeixen com a defenses davant les incapacitats per reparar i per fer els dols pertinents per allò mancat o perdut.

L'evolució de la situació actual sembla que segueixi el cami de la descomposició persecutòria tot i que el Grup es mantindrà en les posicions més regressives amb vinculacions dèbils.

En no haver-hi actituds reparatives ( no apareixen lideratges que les puguin encarnar) part del sentiment Grupal pot evolucionar i enquistar-se en la melanconia inconscient. 
Avui podem veure unes polaritats arrelades entre el legitimisme estatal i nacional espanyol i els replegaments en les fantasies i il.lusions del que va poder ser i no és.



Marcel Cirera                                                         Agost 2019




 

Del "Poemari en construcció" (2)

CXVI

Els meus mites, les meves eleccions quotidianes,
i sobretot les meves memòries
em recorden qui sóc i qui no sóc.

Podrà la inteligència artificial
reconstruir el meu puzle?

Jo, avui, ho dubto.



CXVII

Que fem amb el moribund?
Ja te el cami fet.
El que resta és una sinistra rondalla de la mort,
amb diversos dansaires

El personatge del moribund encapsulat,
o el del que es pot sentir una gran culpa,
o del que sentim una gran indiferència
d'allò que només és un objecte de projecció.

O simplement, el que representa la pena necessària
per la pèrdua, una pena empàtica.
La pena de pocs.
L'acompanyament en la pèrdua.


 

Les solituds

Pensar sobre la solitud, és pensar sobre diferents experiències d'aquesta, car si partim de la nostra vivència, aquesta està en relació amb el nostre estat intern i el context en què ho pensem.

- Hi ha una solitud en què hom només veu el buit, l'absència, el rés, amb un sentiment de neguit amarat d'ansietat. Podria dir que, en termes d'espai, és com un mar infinit que engoleix tot, fins i tot, l'intent de ser pensat.

- Tolerant l'anterior estat, pot aparèixer, aquesta és la meva experiència, una solitud en què una part del self dialoga amb els objectes interns (així en una conversa m'aparegué la frase: "Fent companyia a la solitud")

- I finalment, sento una solitud "productiva", que brolla dialogant, amb un self-idea, que es desenvolupa a partir de l'anterior, on em sento connectat amb les coses, on el que podia aparèixer com aliè es fa proper, on el que era desconegut pot donar lloc a un pre-concepte. Una solitud pensada des de l'experiència.

La solitud la portem inscrita des del naixement.

Venim a un món on no sabem viure, necessitem l'altre per poder viure, necessitem ser acollits i per tant depenem de l'altre per poder viure, tant com necessitem l'aire per respirar.

En aquest sentit naixem separats, sense identitat, desadaptats a un medi, la vida, i imprescindiblement o som acollits o morim. La mare acull, normalment, les ansietats arrasadores del bebè, sobretot l'angoixa d'abandonament (el buit-la por).

Els grups ja des del principi són un refugi contra la por, contra la manca d'acolliment de l'altre. D'aquí el pànic a ser exclòs, a deixar de pertànyer al grup, a ser expulsat del grup. Aquesta por a l'abandonament te l'arrel en el terror de nadó.

La solitud viu amb nosaltres, tot i que ens construïm amb els altres a partir de les contínues interaccions i internalitzacions amb el món extern, amb els altres.

Certament necessitem a l'altre, en el benentès que creixem i ens desenvolupem sols amb els altres. Però sols.

Per això, solem dir, que morim sols, el que és una conseqüència de la vida, amb l'agreujant dels tabús i pors que giren entorn de la mort.