El rebrot dels feixismes i el micro-feixisme

Quan després de la 2ªGuerra, 1947, Camus, Mann i altres intueixen que el feixisme “seguia viu” en els diferents àmbits de la societat, probablement ho feien  considerant tan la dimensió individual del subjecte social i a nivell col·lectiu, on els grups humans arrelen.

També, i en aquests dos nivells, el feixisme seguia present en les estructures de poder i de l’Estat. Aquesta visió ha estat magníficament relatada per Rolando D’alessandro en el llibre “Si te’n vas no tornis” a traves de la veu d’un testimoni-pres anomenat Pietro.

El personatge de Pietro es descrit com un home d’uns 70 anys, que parlava a poc a poc, com si dubtes. Un context de repressió dins les galeries:

 

"Van amuntegar, al mig del passadís tots els fragments de vidre, runes, fustes i ferros que van trobar formant com una mena d’estora i s’hi van col·locar a banda i banda. Els presoners havien de passar pel mig. I mentre els estomacaven feien gatzara.”...
...”L’home deia que a la guerra havia vist escenes terribles i que havia esperat que, amb la caiguda del feixisme i del nazisme, s’acabessin per sempre aquells mals sons. Que no entenia quina mena d’odi pot empènyer algú a actuar d’aquesta manera.

Pregunta equivocada. No és odi allò que porta una llopada a destrossar l’animal salvatge”

L’espai de la presó il·lustra ben clarament aquesta doble dimensió: la del subjecte individual i la dels grups socials on perviuen els feixismes i on, ja ben d’hora, es va detectar el seu arrelament, ambdós travessats per les relacions de poder i la seva concreció en els aparells de l’Estat, amb el cor de l’Estat.

El subjecte més depauperat, més envaït per les parts més primàries i negligides, que no troben contenció en el seu interior i tampoc un sentit moral que l’orienti vers la cura i no vers la destrucció o, dit d’una altra manera, que l’orienti en el sentit de les emocions vinculars positives (afecte, solidaritat, etc.) i no en la prevalença de les emocions vinculars negatives (l’odi, la cobdícia, etc.)

Aquests tipus de subjectes troben empara en diversos grups humans que actuaran com a refugi, protecció i defensa de les pròpies ansietats dels seus membres. A canvi li confereixen identitat.

Avui, son grups per combatre les incerteses actuals, les pors, un futur ple d’amenaces,( les complexitats migratòries representen els altres o allò altre), etc.

També els grups així constituïts son l’empara de tot tipus de frustracions socials (moltes d’elles pròpies del sistema neoliberal consumista i de l’organització relacional perversa)

Els grups feixistes, para o neo-feixistes, son altament ressentits (ho podem observar fàcilment en el relats polítics de les elits Trump, Silvini, en debats de la 6ª, etc.)

Els ressentiments viscuts individualment  es depositen al si dels grups humans de pertinença. En aquest sentit és necessari comprendre els processos psicodinàmics de vinculació de les identitats individuals amb la identitat dels diferents grups grans de pertinença.

Com dèiem, el feixisme segueix viu, incrustat en els aparells de l’Estat, a vegades més o menys visible. No cal ser cap expert periodista per constatar sovint a l’Estat espanyol  les actuacions de les “policies democràtiques” i les grans dificultats de comunicar-ho (documental: Ciutat Morta); el mateix succeeix en l’aparell judicial i la seva difícil convivència amb allò democràtic (Judici als independentistes; documental “Les clavegueres de l’Estat”; etc.)

Més enllà de la seva presència estructural i constitutiva de l’Estat el feixisme “segueix viu” en la societat, en els espais individuals i col·lectius, amb les seves corresponents interdependències.

Probablement el feixisme emergeix i es fa visible descarnadament quan els subjectes viuen com a éssers “abandonats”, quan els vincles positius amb els altres s’han trencat, quan hom és llençat a les tenebres de la seves sorts (vides precàries, violència, etc.)

Aquestes vivències personals troben espais grupals on ser “compensades”, on defensar-se de les seves penúries o de les fantasies autodestructives projectant en l’altre de forma massiva els atacs, ofenses i el mal comès.

Aquests grups-refugi poden prendre la forma de partits fèrriament disciplinats, quasi militarment, amb components gregaris fortament identificats en lideratges no qüestionats. Aquests lideratges poden variar per ex. de més destructius a mes messiànics. Aquests funcionaments grupals, en els seus clímax, poden fer actuar unes defenses psicòtiques socialment inconscients.

Es conformen diferents tipus de grups segons les exigències més o menys primàries dels seus membres.

Actualment es veuen dos funcionaments grupals característics. Per una part el funcionament grupal que s’anomena ”Ser –un”, com si existís una necessitat de fusió per part dels seus membres, confosos en el si del grup en qüestió.

També podem observar un funcionament grupal que negant el grup en si, ho viuen com a personalitats aïllades, com per exemple les violències quotidianes ex. les violacions, etc., suposadament desvinculades del grup, les conductes es poden manifestar separades o individualitzades, però comparteixen la “necessitat” de violència per a sentir-se vius.

Aquestes experiències quotidianes i funcionaments grupals son la base, socialment interioritzades per les subjectivitats disponibles. Són l’expressió del microfeixisme social.

Els relats dels polítics professionals poden servir per enquadrar i justificar aquets microfeixismes, donant-li un marc grupal defensiu més ampli.

Però no tota expressió del microfeixisme social  es fa explícitament a traves del feixisme més polític El feixisme ho impregna tot, aquesta és la seva visió.

Mussolini deia: “El poble és el cos de l’Estat i l’Estat és l’esperit del poble,...El poble és l’Estat o l’Estat és el poble”.

Lluitar contra el feixisme no és només la lluita contra un determinat grup polític, ni tan sols contra un determinat aparell d’Estat, la lluita contra el feixisme és una lluita integral contra un sistema mental inconscient, en gran part, social i encarnat en diferents tipus de grups socials i pertinences.

Es també una lluita versus els models dominants de la tecnociència hereus  de les lectures més perverses de la Il·lustració.

És una lluita contra la ignorància socialment construïda i programada.

Federico Fellini deia rememorant la seva vida:

“No podem combatre el feixisme sinó reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d’avergonyir.”...Necessitem alguna cosa més que activisme a favor d’un partit antifeixista, perquè en tots nosaltres hi ha amagat un feixisme latent”

(F. Fellini en aquestes memòries fa al·lusió que, durant un breu període, va ser membre del moviment juvenil feixista)

 

Marcel Cirera                                                                      Setembre, 2019