Fa uns dies, durant els mundials de
futbol celebrats a Rússia, una amiga peruana (gents futbolera) em feia notar
l’entusiasme, tot i haver caigut eliminats, dels seus compatriotes amb la seva selecció subratllant
l’orgull que al seu entendre suposava haver lluitat fins el final i ensems tota
la gent que es va desplaçar milers de Km, molts d’ells fent un esforç més enllà
de les seves possibilitats econòmiques per a seguir a la selecció.
El futbol és un objecte molt adequat per
externalitzar alegries, il·lusions, etc. i projectar “les nostres parts dolentes”
com mancances, ressentiments, etc. en l’altre (recordem aquella dita atribuïda a M.V.
Montalban que deia que el Barça era com l’exercit desarmat de Catalunya), i ho
és tant a nivell individual com col·lectiu, doncs sabem que la psicologia
individual y la psicologia grupal són sempre similars arreu[i],
sigui quina sigui la identitat del grup de pertinença.
L’orgull, que sentia la meva amiga
identificant-se amb el seu grup gran (els peruans) podia ser el mèrit, la vàlua
i l’estima cap al propi grup o el que la selecció aconseguí representar per un
país poc significatiu en el context del futbol mundial. Aquest sentiment
d’orgull legítim pot evolucionar, depenent de les circumstancies, cap a l’autoestima
del propi grup o cap el menyspreu i devaluació dels altres.
Quan la conversa ens portà a parlar
sobre com els catalans viuen aquesta qüestió dels mundials i les seleccions,
aquí van començar les dificultats per fer sentit del que representava tot això,
doncs sembla que una part de catalans no poden sentir aquell orgull que gran
part dels peruans sentiren per a la seva selecció,... Val a dir que
cognitivament em va semblar que ens enteníem, però em va quedar el dubte de si
emocionalment també.
Avui la qüestió de les identificacions,
i per tant de les identitats (Qui som?; qui inclou el “nosaltres”?; que ens
representa?), està en el centre del debat polític i social Catalunya-Espanya,
tot i que sovint és eludit, bandejat o negat, és a dir, el debat de fons del
conflicte Catalunya-Espanya, per diferents motius, és substituït
eufemísticament per uns debats ideològic-polítics ( ideologies legalistes,
ideologia republicana, etc.) que essent necessaris de fet actualitzen fantasies
i imaginaris de conflictes preterits (V. Volkan ho anomena “ideologies de la reivindicació de drets” [ii]),
que reforcen els vincles d’identificació amb els respectius grups en conflicte
(nacionals, reconeguts com a subjecte polític o no reconeguts, nacional-estatal
i intra-nacionals).
Però també, sovint els malestars es
posen de manifest al carrer i en diferents àmbits socials, estimulats i induïts
per les elits polítiques (un dirigent del PP deia referint-se als llaços grocs:
“si uns tenen dret a posar-ne, els altres
tenen dret a treure’ls”) i una gran majoria d’aparells mediàtics,
manegant-se amb crispació, amb l’insult i la violència de diferents
intensitats, lluny del diàleg, l’empatia, la tolerància i l’acceptació de
l’altre.
L’augment de la tensió que estem vivint
actualment (amb clares estratègies per incrementar-la, com per ex. fa Cs)
només permet albirar l’enquistament del conflicte, i per tant la seva repetició
tard o d’hora, o la submissió per la força del poder. Però ni la imposició de
la força i la humiliació (presons, tribunals i legislacions encarcarades, bandes
de provocadors, etc.) ni el replegament en les fantasies i il·lusions (“Som República”; “estan intentant fer el
que van fer fa segles”; etc.) sembla que puguin obrir camins que
possibilitin l’elaboració profunda del conflicte, el respecte a la diferencia i
l’entesa entre els que se senten catalans i el que se senten espanyols (a Catalunya,
i a Espanya) grosso modo.
Sabem però, que com més pressió
s’exerceix sobre un grup gran en conflicte les persones que l’integren més
s’aferren a la identitat d’aquest grup.
Salvant les distancies de tot tipus,
sembla evident que el conflicte actual Catalunya-Espanya té en el conflicte
identitari, construït transgeneracionalment (J. Fontana parla d’un “corrent poderós i profund” [iii]),
clars paral·lelismes de fons amb el que succeí entre comunitats diverses a
Irlanda del Nord o a Bòsnia-Hercegobina, per posar alguns exemples.
L’experiència i els estudis d’aquests
tipus de conflictes ens ensenyen els sofriments, traumes i dificultats que
comporta trobar vies de solució compartides i duradores als conflictes dels
grups grans, quan aquests es senten vinculats per la memòria col·lectiva de
traumes passats no resolts en la historia d’aquests grups grans o en
l’actualització més o menys reconstruïda dels fets del passat en la fantasia.
Aquesta confrontació grupal
Catalunya-Espanya te a veure amb factors desencadenants del present (les herències
de la transició del 78, la crisi de la representació democràtica, els processos
globalitzadors, etc.) però es estimulada per unes dinàmiques psico-socials
profundes, arrelades en les memòries col·lectives, que son reactualitzades quan
els grups traumatitzats entren en unes dinàmiques regressives com a conseqüència
del que s’ha viscut com un atac.
Com dèiem més amunt, de res serveix
eludir o negar els conflictes identitaris com fan certes opinions en els
mitjans i certs partits polítics amb l’argument d’haver “superat” vells debats
identitaris gràcies a un nou concepte idealitzat i ben intencionat però molt
racionalitzat (per ex. “el republicanisme ciutadà”), doncs els sentiments, les
fantasies, els imaginaris de pertinença i afectes vinculatoris que conformen
les identitats son més potents que les raons. I això és tant vàlid pels que se
senten catalans com pels que se senten espanyols (amb totes les variants
possibles).
Cal, a uns i altres, afrontar els
problemes de cara, assumir les pèrdues i fer els dols necessaris que ajudin a
reparar emocionalment els traumes viscuts, que en gran mesura son traumes transgeneracionals
i a la vegada poder obrir uns processos que permetin reforçar l’autoestima del
propi grup i l’acceptació i reconeixement de l’altre (o altres). Aquests
processos han de ser treballats essencialment des de la societat civil entenent
que són indestriables de l’acció política i de les relacions de poder que els
mateixos conflictes nodreixen.
No
hem de confondre la construcció nacional ( en el sentit de la/es possible/s
identitat/s d’un grup gran) i l’estat. Una república és un forma d’estat, que
pot emparar identitats múltiples i pertinences diverses ( com referia A.
Maalouf) i també, potser amb el pas del temps, reforçar la construcció d’un grup
nacional a partir de la interacció reparadora de diverses identitats que avui són
ben vives a Catalunya, malgrat que, ara per ara, això no sigui compartit per la
totalitat de catalans.
Les
identitats col·lectives són processos dinàmics inter-relacionals construïdes pels
grups grans i ensems aquests es construeixen a traves d’elles.
[i] Molts autors i investigadors han treballat sobre
aquesta qüestió entre d’altres, en l’àmbit de la psicoanàlisi, Freud, Bion,
Anzieu, Kaes, Volkan, Weinberg, Dalal, etc.
[iii] “la continuïtat
d’aquests tres-cents anys d’història, no es pot entendre si s’oblida que, per
sota dels
esdeveniments, i donant sentit a la seva
trajectòria, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva
que ens ha permès preservar la identitat i la llengua contra tots els intents
de negar-les. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la
llum cada cop que cal enfrontar-se a un entrebanc.” J. Fontana. “Espanya i
Catalunya: tres-cents anys d’història”. IEC. Des.2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada