¡ Difícil, però podem triar!

Quan els individus o els grups humans ens sentim amenaçats, les respostes més bàsiques o primàries solen ser unes vegades l'atac al subjecte o cosa que amenaça i altres el refugi o la fugida del amenaçant, respostes similars a les que podem observar en la majoria dels animals .

Quan les condicions d'amenaça se senten incrementades (com passa amb les crisis de diversa índole que ens afecten actualment, amb les pors instal · lades en les nostres ments , amb els vincles socials esquerdats, etc . ), al costat d'aquelles respostes primàries , es reforcen les pertinences a grans grups ( no sempre de manera conscient ) com a vehicles identificadors i de referència, a manera de contenidors de les ansietats no digerides i necessitades de canalització .

I quan tot això succeeix en unes societats que han inscrit en el seu frontispici el deure de la recerca del plaer i la recerca de les satisfaccions pels camins més curts, les conseqüències de tot això solen propiciar paradoxalment més malestar, desplaer i frustració .

En aquestes circumstàncies , les estratègies d'elecció i decisió en la persecució del desig i en la recerca del plaer immediat esdevenen, en molts casos , una roda perversa d'insatisfacció, que pel que veiem habitualment l'ha de pagar l'Altre, l' estigmatitzat (sigui emigrant, dona, sunnita, homosexual, etc . ) .

Molt s'ha escrit i debatut, des de les més diverses òptiques,  sobre el sentit i la funció del binomi plaer / dolor . A. Damasio , al << Post scriptum >> del seu conegut llibre "L'error de Descartes " diu al respecte: " Amb tota probabilitat, ( el dolor i el plaer ) van ser també les palanques que van controlar el desenvolupament de les estratègies de la presa de decisions socials ". I prossegueix més endavant dient: " és el senyal relacionat amb el dolor el que ens fa apartar del problema imminent ... És difícil imaginar que els individus i les societats governades per la recerca del plaer, tant o més que per l'evitació del dolo , puguin sobreviure en absolut ".

Gran part de les nostres poblacions viuen instal · lades en les amenaces i conflictes referits anteriorment, estesos, incrementats i recreats des dels anys '50 fins a la crisi actual de les societats del " hiperconsum ", en què les vivències d'incertesa , de desemparament i de pèrdua dels vincles socials i llaços comunitaris busquen desesperadament una sortida .

Sortides poden haver-n'hi moltes, doncs com deien els antics estoics, "el que ens fa mal no és tant el món que ens envolta com les idees que tenim al cap" (Epictet ).

Més enllà de l'acord o desacord amb aquesta afirmació, que no discutiré aquí , el que sí entenc necessari és que aquestes sortides, a què al · ludia, siguin fruit de la recerca del sentit més que de la realització de l'impuls immediat del desig, un sentit que a ser possible connecti amb el més madur de l'ànima humana.

Però, pel que sembla, les coses no van per aquest camí sinó per camins més tràgics , la majoria de les vegades, o també pels camins de la farsa, la banalitat i la mediocritat. Al meu entendre, aquests segons són la cara amable, somrient i evitadora dels primers.

En un dia qualsevol, les notícies quotidianes poden il · lustrar aquestes eleccions i decisions tràgiques . Dia 28.8.13 . : "La guerra de Síria deixa un milió de nens refugiats ", " Alerta nacional pel robatori de cabell a dones a Veneçuela" (La Vanguardia ), " Crema de cotxes amb matricula de Gibraltar a La Línea " (Ara); " Vaig patir un tracte vexatori per haver parlat en valencià " ( Vila Web); " Tres menors assassinen un jove a Oklahoma per avorriment ", "l'alcalde que va afirmar que els executats per Franco " ho mereixien " assegura que el PP li ha perdonat " ( El País ) .

És cert que la recol · lecció d'aquestes notícies és intencionada, però a la meva manera de veure, són un reflex variat l'estat mental en què vivim .

L'altra gran avinguda per la qual deambulen moltes apetències i desitjos, la qual he anomenat com a farsa, crec que queda singularment il · lustrada per un article l'aparegut a El País el 23.8.13 , "Les " betches ", immensament superficials i orgulloses de ser-ho ", que al meu parer no té desperdici .

Emma Watson , caracteritzada com Alexis Neiers , la ' betch ' roba fortunes en què es va inspirar 'The Bling Ring ' .a llegenda

Les " betches " com a grup, amb la seva dinàmica i connexió a través de la Xarxa, han trobat un receptacle en què externalitzar còmodament les seves parts no desitjades, això sí, revestit de tot el glamour i fascinació del seu missatge .

Probablement les " betches ", amb la seva particularitat, a part de representar una excrescència (de fet el seu llenguatge remet a això ) de la compulsivitat del desig propi una " societat malalta", representin també, com a grup de pertinença, una de les variades formes de calmar les ansietats .

És un exemple, potser extrem, d'aquelles formes de recerca de possibles sortides davant el col · lapse, que està dins de nosaltres i que representa l'estat existencial de gran part de la subjectivitat, en unes societats que progressivament han fet desaparèixer altres formes del plaer, que no siguin l'ànsia immediata i insaciable sublimada en els objectes i en el poder .

Els camins de la tragèdia i de la farsa s'expressen també, individualment i col · lectivament, a través de les seves respostes primàries guiades pel desig irrefrenable, allò que alguns es referien com la " ansietat davant l'estrany " .

Davant d'aquestes variades maneres d'investir el més primari i regressiu podem triar explorar altres camins ( potser més ardus i menys brillants ), que per exemple regulin el " Desig" hiperconsumista de les subjectivitats dominants en les nostres cultures i al costat d'això prendre en consideració comportaments tan dignes , davant la més cruel de les adversitats , com els de Viktor Frankl en el camp de concentració d'Auschwitz .

Diu V. Frankl, psiquiatra i escriptor, en el seu llibre ("L'home a la recerca de sentit"): " les experiències de la vida en un camp demostren que l'home té capacitat d'elecció. " ... "L'home pot conservar un vestigi de la llibertat espiritual , d'independència mental, fins i tot en les terribles circumstàncies de tensió psíquica i física " ... "el tipus de persona en què es convertia un presoner era el resultat d'una decisió íntima i no únicament producte de la influència del camp " ..." (Un home ) Pot conservar el seu valor, la seva dignitat, la seva generositat . O bé , en la dura lluita per la supervivència, pot oblidar la seva dignitat humana i ser poc més que un animal ... "

Marcel Cirera                                                                                 agost, 2013