En els temps que corren
sembla que fins i tot els vincles més bàsics tendeixen a descompondre's o
veure's amenaçats, vincles entre persones, entre aquestes i institucions de tot
tipus, entre països, etc.
Un d'aquests vincles bàsics,
la confiança, trontolla i és posada en dubte en els més diversos àmbits, per
descomptat en la política i amb els polítics, però també als mercats, siguin
els mercats virtuals del crèdit o els de proximitat.
Recentment, en el newsletter
IPMARK es destacava que "El
pessimisme segueix creixent i l'índex de confiança caient. En aquests moments,
els consumidors espanyols es troben entre els més pessimistes del món",
citant fonts de l'Enquesta Global de Nielsen sobre la Confiança del Consumidor
i Intencions de Compra relatiu al tercer trimestre de 2012.
En aquest sentit sabem, a
través de diversos treballs, estudis clínics, etc., de la importància de la
confiança en la construcció i configuració del nostre estat mental, la nostra
identitat i en la presa de decisions a partir de l'experiència de relació.
Les experiències reiterades
i repetitives de falta de confiança, introjectades com a desemparament,
incertesa, pors de tot tipus, etc. afecten o poden afectar al nostre self, i a
les nostres relacions amb els altres.
Davant l'absència de
confiabilitat necessitem trobar sistemes d'empara i suport que ens donin la
seguretat suficient per enfrontar-nos a la quotidianitat, al dia a dia, encara
que aquells puguin representar ficcions o substitutius efímers, amb certa
capacitat d'addicció.
Una de les conseqüències de
tal desorientació i desemparament és aquella que, no per coneguda, deixa de ser
palpable en la nostra societat, la de considerar, explicita o implícitament, i
actuar com si "Homo homini lupus est".
Aquest model selvàtic del
regne de la desconfiança podem trobar-lo, cert que sense tant dramatisme, en
l'actualització de certs discursos sobre la confiança, també en l'àmbit del
màrqueting (tampoc és alguna cosa molt nova), o millor dit, discursos sobre la falta de confiança en
les opinions, expressions i narracions dels consumidors.
Aquests discursos als quals
em refereixo, empobrits i fràgils en la seva fonamentació ( de vegades com a
simple repetició de certs tòpics), troben ara una nova justificació en la "neuromanía" o "cervell-centrisme" ( res a
veure amb un coneixement rigorós en neurociències), com a reduccionisme d'allò
humà i allò relacional a un conjunt de neurones o accions neuronals.
Així per exemple, es diu: "Si, com afirmen els neurocientífics,
més del 80% de la informació que manegem per prendre decisions és inconscient,
et fiaries del que diu un entrevistat en un focus group?". O d'altra
banda, com afirmen alguns pseudoilustrats "...
(ara) ja podrem prescindir de la paraula i tenir accés directe a
l'inconscient".
Una variant de l'anterior,
una mica més sofisticada però que no deixa de ser més del mateix, és el considerar
que el resultat final del neuromarketing, o la seva aplicació, és bàsicament
l'anàlisi d'uns valors o mètriques obtinguts a través d'uns determinats
instruments de mesura sobre la conducta del consumidor, i que aquests ens
expliquen la mateixa. És com si, per exemple, l'anàlisi d'uns determinats
paràmetres corporals o índexs fisiològics (urea, triglicèrids, etc.), expliqués
directament "l'estat" en el qual ens trobem o com ens sentim.
Deia Siri Hudsvek[1], "En el clima cultural d'avui la
frase trastorno mental orgànic té un efecte tranquil·litzador. El meu fill no
està boig, la qual cosa té és un problema en el cervell".
Certament, instal·lar-se en
aquests "refugis segurs" -sistemes mentals d'empara -, com els
discursos referits anteriorment (per ex. l'obtenir dades directes del cervell i
prescindir de la paraula o en definitiva les diferents versions de "reduccionisme neuronal"),
proporciona certes dosis de seguretat i tranquil·litat efímeres, "per anar
fent".
Però alhora, amb aquesta
posició s'evita i eludeix (potser per dolorós, complex, etc.) l'experiència
subjectiva de sintonitzar amb uns determinats estats mentals de l'Altre i en
conseqüència entendre que les narracions són part fonamental del discurs social
(entre ments humanes)[2]
. Que és sinó el funcionament dels petits grups cara a cara?, doncs en ells a
més del contacte ocular face to face i altres aspectes de la comunicació no
verbal, sol existir el vincle de la narració.
L'observador modifica
l'objecte o fet observat (persones o coses) a través d'instruments tècnics i
sobretot a partir dels seus pressupostos i experiència passada, que dit sigui
de pas són més propis de la memòria de qui observa que de la percepció d'allò observat.
Per tant, no podem evitar aquest efecte de la modificació (propi del procés
perceptiu-mnemic), però si prendre-ho en consideració com una variable
fonamental de l'observació.
De no ser així s'imposen els
nostres a priori, les nostres idees prèvies per sobre de la nostra capacitat
mental com a observadors de reproduir, mitjançant el sistema de neurones en
mirall (s.n.m.), allò que s'està observant –una expressió facial, un to de veu,
un llenguatge, etc.- a la nostra manera.
Tota relació humana,
individual o col·lectiva, la comunicació (narració inclosa), el desenvolupament
de la intersubjectivitat i l'entramat sociocultural en el qual vivim, té la
seva base o correlat neural en el s.n.m.,
dades suficients per a la confiabilitat
en el subjecte i les seves narracions, òbviament més enllà de la
literalitat, entenent que el significat d'allò narrat no ve donat principalment
per la semàntica i la sintaxi, sinó per les intencions comunicatives del
parlant i la capacitat receptiva de l'oïdor.
En aquest sentit V. Gallese[3]
, neurofisioleg i un dels descobridors del s.n.m., afirma: "Posseïm, per tant, un espai neural per al sentiment de comunitat.
Plantejo que un mecanisme neural subjacent comú, la simulació corporalitzada
(embodied simulation) és el mediador de la nostra capacitat de compartir el
significat de les accions, les intencions, sentiments i emocions amb els
altres, la qual cosa dóna fonament a la nostra identificació amb ells. La
identificació social, l'empatia i el sentiment de comunitat són la base del
nostre desenvolupament i el nostre ésser".
Marcel Cirera Noviembre
2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada