30 de nov. 2016
7 de set. 2016
Conjectures sobre la necessària reparació del vincle grupal
Mirar i posar l'accent
en els vincles grupals afectius és al meu entendre una necessitat més que
urgent avui dia, una necessitat per a tots, doncs, amb freqüència prevalen
tendències a la desvinculació amb l'altre, tancant-nos en un reducte individualitzant,
per així, suposadament, evitar malestars diversos, la incertesa actual i
l'acceleració quotidiana. Al seu torn, aquesta desvinculació ens ennuvola la
vista amb un ensomni de comoditats i capacitats il·limitades a l’abast de la mà
amb un sol clic.
Dir que les dinàmiques
socials, de tot tipus, afecten al nostre benestar com a subjectes és gairebé
una obvietat i alhora alguna cosa massa negligida, o això és el que sembla,
quan observem certs fenòmens socials molt actuals, com per exemple el populisme
creixent (versió Trump, etc.), la xenofòbia rampant de molts europeus, o les
recents i desgraciades migracions i deportacions de les persones “sense res”,
miralls de la por i de l'estupor davant la barbàrie diplomàtica.
Quin/s tipus de
subjecte/s socials s'estan construint en aquests marcs i contextos?
La negligència d’allò
vincular és una negligència del reconeixement de l'altre, del diferent,
(negligència de la solidaritat), una negligència en absolut ingènua o fortuïta
sinó interessada i promoguda pels poders i institucions regnants, per les seves
estratègies polítiques i de domini per tal de mantenir i incrementar les dosis
de cobdícia i vanitat insaciables al preu que sigui, per tal que continuï
dansant la lògica maníaca i destructiva del més i més benefici.
Amb massa freqüència
aquestes actituds són legitimades des de diverses posicions polítiques,
econòmiques, científiques (ex. la moda de la causalitat genètica, etc.) i
convenientment amplificades per l'ànsia de espectacle (Tot per l'audiència!) de
certs mitjans de “comunicació” (millor dit, mitjans de propaganda directa o
subtil), tant en les seves graelles “informatives” com en les d’“entreteniment”.
Per a això una de les
“armes” més utilitzades és la imposició, difusió i propagació de la por, de
polítiques de la por que es funden en: el terror directe o amenaçador (poder
armamentístic, deportacions, exclusions, etc.); la promoció de la submissió
complaent (estratègies de seducció narcisista i omnipotent, etc.); la capil·laritat
social de la por a través dels més diversos àmbits (pors alimentàries, pors en
la cura de la salut, etc.); i en conseqüència amb el desenvolupament de
determinades pràctiques per mantenir, suposadament, una “qualitat de vida” que
ens farà sentir triomfants i feliços.
D'altra banda, aquesta
negligència de les emocions i sentiments més vinculatoris (confiança, plaer-alegria,
curiositat, coneixement, etc.) sembla
encarnar-se amb força renovada en el si de la societat actual, o en gran part
d'ella, a través de conductes resignades, submises o d'assumpció, conscient o
no, del sentit d'allò que ens han dit amb tanta insistència: “There is no alternative” (M. Thatcher
es referia al neoliberalisme en un sentit global).
Davant aquest panorama,
que és sistèmic, cal preguntar-se per les actituds i conductes de la gent, de
les poblacions que sofreixen, comporten o assumeixen unes formes de
“convivència” destructives, o si més no generadores de malestar, encara que de
vegades la negació i les pròpies defenses ens facin fantasiar amb alguna cosa
diferent. No per casualitat constatem, en els nostres entorns, un augment
absurd del consum de psicofàrmacs, entre altres tipus de consums “anestèsics”.
Distingiré, grosso modo,
tres grans actituds i conductes socials, no com a compartiments estancs sinó en
freqüència solapats i convivint.
Una part de la població
assumeix i es fa seves aquestes polítiques destructives (la corrupció, com
sabem, no és cosa de pocs), identificant-se directament amb l'agressor o
integrant-se en ell, en un esquema relacional que podem qualificar de sadomasoquista.
Una altra part de la
població protesta i es rebel·la activament (ex. 15M, primaveres àrabs, etc.),
elabora i articula alternatives que, encara que provisionalment derrotades,
poden ser germen d'esperança, solidaritat i d'uns vincles més humans.
Finalment, una gran
majoria conviu, comporta i colusiona amb la negligència vincular, amb la
desvinculació i la ignorància de l'altre (ex. gran part de la població atorga
el seu vot a polítics convictes i confessos de corrupció o simplement
engalipadors), doncs les bambolines de l'aparent confortabilitat, l'adaptació a
les pors socials i l'evitació dels sentiments d'exclusió són molt més atractius
(en el sentit motivacional) que les dosis de sofriment que comporta tot canvi i
la necessària tolerància d'una espera madurativa i reparadora del que encara no
és possible.
L'atac a les emocions
vinculatories, la interiorització (individual i grupal) de la negligència d'uns
vincles madurs i integradors (solidaris) i del conseqüent malestar quotidià,
més o menys conscient, té unes conseqüències evidents, just al costat,
observables amb solament aixecar la vista o obrir el diari del dia.
Així per exemple, la
polèmica “caça” de “burquinis” desfermada a la França[1]
laica pot representar, entre altres aspectes, l'exclusió del diferent, la
dissociació de la por i del malestar projectats en un col·lectiu fràgil.
El recent pànic a Platja
d’Aro[2],
en forma d'estampida pels carrers, generat per la tonteria d'uns turistes eufòrics,
és com una clara interiorització d'unes pors persecutòries, convenientment
inoculades.
I, què podem dir dels
apassionats seguidors del profeta-Trump? Sembla que amplis i diversos grups
comparteixen una actitud mental, encarnada en la fascinació per Trump, basada en l'atac, l'hostilitat i en tot un
festeig d'emocions primàries (ira, fàstic, por, pànic) i sentiments destructius
(enveja, odi, menyspreu, etc.) cap als considerats “dolents”, operant sota una
suposada lògica de l’“ull per ull”.
En un recent article[3] sobre Donald J. Trump, G. Lakoff deia, “La gent està enutjada i ell parla a la seva
ira” . És a dir, Trump es dirigeix a aquella gran majoria (amb
especificitat USA) a la qual em referia anteriorment i ho expressa dient: “Aquests són els homes i dones oblidats del
nostre país. La gent que treballa dur però que ja no té veu. JO SÓC LA VOSTRA
VEU” (les majúscules estaven en la versió impresa del discurs distribuïda
per la campanya de Trump)[4] .
Aquest menyspreu i atac
directe a les relacions vinculació el podem visualitzar dramàticament en el
fenomen dels refugiats i exclosos, que fugint de la misèria i la destrucció
se'ls condemna a un gueto físic i mental, on el sofriment té unes clares
conseqüències, no solament en la vida present de multitud de persones sinó
també en la futures generacions.
Aquesta situació tan
actual, dramàtica i trista com la que més, traumatitza terriblement la vida
d'homes i dones, de famílies senceres i, el més greu encara, traumatitza a
milers d’infants, potser per a tota la vida, en afectar els primers vincles
bàsics per al seu desenvolupament emocional i social.
Entre altres aspectes,
aquest atac posa en relleu, almenys, tres conseqüències greus per als subjectes
sofrents: la creació d’un caldo de cultiu per a l'emergència d'emocions i
sentiments desestructurants (ressentiment, odi, enveja, ira, desconfiança,
desesperança, etc.); la dificultat per a l'elaboració del dol i la seva
reparació (mirall de la desmemoria recent de les democràcies liberals i també
de la seva incapacitat, o la de no pocs col·lectius, per elaborar els seus
propis traumes, com són els milions de morts en els camps nazis, el genocidi i
oblit pertinaç del franquisme i els seus hereus, etc.); i finalment, la
pervivència i transmissió intergeneracional dels traumes, aspecte aquest cada
vegada més conegut[5]
.
Vull insistir en la
dimensió o visió grupal de tot l'anterior. Avui sabem bé que cadascun de
nosaltres, com a subjectes individuals, ens construïm en un marc relacional, grupal,
ambiental-cultural, és a dir, els vincles amb els altres i el grup són “locus nascendi del subjecte” (J.
Moreno), són “matriu modeladora del
psiquisme” (Foulkes). El grup és instituïdor del subjecte i alhora aquest
és instituïdor del grup. El grup o els grups són instàncies de mediació, articulació
i vincle entre allò social i el subjecte, espais de construcció de necessitats,
fantasies, tasques conscients i inconscients.
En aquest sentit, perquè
les estratègies destructives dels millors vincles socials apareguin i es
desenvolupin com a repetició, necessiten d'un context favorable que, a la meva
manera de veure, J.L. Tizón caracteritza molt encertadament com a Organització
social (psicopatològica) perversa.
Diu Tizón[6] : “la importància del fetitxisme, de les
diverses formes exagerades d'agressió intraespecífica, la defensa ideològica
que es fa (amb els nostres fons) d'aquests ‘excel·lents sistemes polítics’ i
‘formes de transició’, les capacitats d’ ‘entrar en la ment’ i (el cos) de
l'altre amb plaer o fruïció en aquesta entrada no acceptada, l'elecció fins i
tot com a presidents dels països més poderosos de la Terra de dos espies o
directius d'espies (Bush i Putin), què una altra cosa poden fer-nos pensar sinó
en l'organització perversa de la relació? Que és una defensa contra la psicosi,
no ho oblidem. Com les defenses obsessives, per descomptat. Però una defensa
bastant primitiva, parcial i perillosa per al desenvolupament de l'individu i
de l'espècie. El control pervers com a defensa contra la persecució i el
caos...”
I contínua dient: “Solament així pot explicar-se la baixa
capacitat de reacció de les poblacions europees...la por està niada
profundament en les nostres relacions personals, socials i, per descomptat, ha
encunyat el nostre sistema nerviós, produint fins i tot límits biològics per a
l'ús de la llibertat (que sempre significa afrontar la por). Tot això no pot
aguantar-se si no és en un mitjà social molt dominat també per la perversió o
el terror psicòtic.”
Com deia anteriorment,
la construcció del subjecte i els seus vincles es realitza a través de l'espai grupal
(des dels petits grups, com la família, als grans grups, inclòs els grans
col·lectius socials de tot tipus), en un sense fi d'interaccions i introjeccions
que ens constitueixen com a subjectes socials i que conformen cultures i
mentalitats grupals, de diferent nivell, naturalesa o grandària. En aquestes
interaccions les dinàmiques inconscients solen ser prevalents, fins i tot quan
pugui semblar que estan estructurades amb unes lògiques o discursos racionals
(ex. un partit polític, una institució, etc.). Una altra cosa és la dificultat
que tenim de mirar des d'una visió grupal o reconèixer-nos com a subjectes
portadors del que és grupal (fantasies, il·lusions, etc.).
Així, a tot espai grupal
es conforma un estat mental homogeni i compartit, generat a través de les
identificacions projectives mútues, d'on emergeix una adhesió inconscient a les
fantasies i mites propis de cada grup. De tal forma, en la vida de cada grup
existeix una experiència emocional, primària, universal i inconscient, que es
contraposa o correlaciona amb l'objectiu o tasca que aquest grup es proposa
portar a terme (aquestes diferents mentalitats i dinàmiques del grup, Bion[7] les va teoritzar com a “Grup de Supòsit
Bàsic” i “Grup de Treball”).
Tot això fins fa poc
eren conjectures, constructes o teories psicològiques (no per això menys
científiques, si ho mirem des de l'òptica de les teories dels sistemes
complexos i no lineals) basades en la clínica i l'experiència, però en els
últims anys, des de l'òptica de l'experimentació neurocientifica, es constata
també que per ex. els conflictes socials poden ser desencadenants de traumes no
solament mentals sinó somàtics i que la simple interacció amb l'extern modifica
la nostra estructura i funcionalisme cerebral.
Em refereixo, per
exemple, a recerques que correlacionen les carències i traumes socials i
determinades afectacions de l'escorça cerebral (Hubel, 1967); treballs que
evidencien que el desenvolupament cortical és extremadament sensible als
estímuls externs (MIT, 2002); o els estudis sobre la plasticitat neuronal i la
memòria (Kandel, 2005).
En aquest sentit podem
pensar l'ampli impacte que tenen i tindran, sobre els subjectes, els vincles i
els grups socials respectius, la
massacres i genocidi del poble sirià o la duradora catàstrofe dels refugiats i
deportats que passegen per Europa, quant als efectes traumàtics (físics i
mentals) presents i els transmesos entre generacions.
Probablement, com sabem
per l'experiència de “la nostra Guerra Civil” o altres experiències, entre els
refugiats i deportats s’instal·larà com a grup, o millor dit s'instituirà, el
que V. Volkan anomena com a “trauma
escollit” ( i conseqüents duels paranoides, negacions, etc.), repetit
generació rere de generació, perquè les ansietats persecutòries hauran envaït
la vida mental i la vida social (Tizón, 2013), si no som (qüestió sistèmica)
capaços d'elaborar i reparar aquest trauma i dol col·lectiu.
Finalment, com a
conjectura, entenc que en les actuals societats tardocapitalistas, “liquides” i
consumistes, semblen existir, ostensiblement, unes potents dinàmiques
inconscients grupals que oscil·len entre uns comportaments “abstrets” i uns
comportaments “fusionals” (I. Hopper, 2003, parlava de In-cohesió/massificació),
entre altres dinamismes ja assenyalats.
El comportament “abstret”,
es tractaria d'un narcisisme social, aparentment no-grupal, associat a un
complex fantasiós i defensiu, que davant les ansietats i turbulències
intolerables els subjectes s'encapsularien en si mateixos. Pensem per exemple
en els molts subjectes que passegen pels nostres carrers adherits, com a
pròtesi, a un smartphone, o millor, l'escena recognoscible d'una parella
asseguts cara a cara embadalits amb la seva respectiva “coseta”; situacions de shopping
en un centre comercial, com a oci d'un dissabte a la tarda; probablement part
dels actes de consum actuals i la seva voracitat implícita (intenses motivacions
d'incorporació, possessió, etc.), també ho il·lustrin ( F. Dogana,1980, ho anomenava
“perversió consumidora”); etc.
El comportament “fusional”,
seria un estat mental de narcisisme fusional en el qual fantasiosament un
formaria part, passivament, d'un tot idealitzat, omnipotent i carismàtic. Per
exemple, hem vist que Trump apel·lava als oblidats, majoria silenciosa, dient “Jo sóc la vostra veu”; aquesta dinàmica
“fusional” podem veure-la també en el seguidisme cec i mortífer dels jihadistes
i paradoxalment en certs grups (extremes i noves dretes europees, etc.) que diuen
combatre’ls; podem trobar també elements de resposta “fusional” en els automatismes
mobilitzats per la introjecció massiva de la por; etc.
Ambdues dinàmiques
(“fusional” i “abstreta”) tenen en comú, en major o menor intensitat, l’elusió
del pensament i el minvament de les capacitats d’elaboració, al costat d'una
regressió grupal i reaccions de negació, dissociació i projecció. Així, davant
les catàstrofes socials actuals i situacions viscudes com a amenaçadores i pertorbadores,
davant la incertesa, desassossec i acceleració quotidianes aquestes dinàmiques
mentals actuen com a acomodació defensiva i negligent, oscil·lant d'una a una
altra posició i vinculant als subjectes i grups a la repetició i el no-canvi.
Com ja he assenyalat, aquests estats mentals grupals s'intercalen amb uns
altres, que obvio comentar.
En les societats actuals
és com si necessitéssim activar contínuament els nostres sistemes defensius,
individuals i grupals. En aquesta línia, Z. Bauman[8] assenyala que la nostra societat, essent la
més segura de tots els temps (sistemes de seguretat de tot tipus, lleis,
presons plenes de gent, etc.), també és la més poruga i O. Beck[9] la caracteritza com a societat dels riscos.
En fi, si el sistema de
vida actual (creació col·lectiva i sistèmica, no ho oblidem!) ataca, quan no
destrueix, els vincles afectius bàsics i altres vincles de caràcter positiu,
imposant a la vegada el seu poder, les seves crisis, les seves guerres i
malestars de tot tipus, queda per veure, sobretot pel que fa al vincle-grupal,
fins a on pot arribar la nostra capacitat de resistència i compromís amb el
pensament, la reparació emocional i la solidaritat.
Marcel Cirera Agost,
2016
[1] El dia 26.8.18 la justícia
francesa suspèn la prohibició del burkini, http://www.lavanguardia.com/internacional/20160826/404209624500/justicia-francesa-suspende-prohibicion-burkini.html , però certs municipis i part de la societat francesa desoïen
la prohibició.
[5] Mi he referit en
l’article “Memoria y transmisión intergeneracional del trauma”, http://insightsneuromarketing.blogspot.com.es/2016/08/memoria-y-transmision-intergeneracional.html
[6] J.L. Tizón, La
insoportable venalidad del mal. Temas
de psicoanálisis, Núm. 6 Julio 2013 y “Psicopatología del poder”, Herder
Editorial, 2015
9 de des. 2015
Polític nou, polític vell. Qui fa més net?
Gran part dels missatges construïts en les
entranyes de la indústria mediàtica i també pels interessats situen el panorama
polític espanyol, i en concret el 20D, com una mena de confrontació entre
"el vell" i "el nou" (polítics vells vs. polítics nous;
vella política vs. nova política, etc.), representada pel PP i PSOE per una
banda i Ciutadans i Podem per una altra.
Segons com es miri aquesta confrontació pot
ser una ingènua obvietat, una evidència centrada en un conflicte generacional,
o una confrontació entre els maculats i els sense macula per corrupció, o entre
suposats lideratges horitzontals enfront dels lideratges verticals de sempre.
Però aquesta mirada d'oposició entre
"vell" i "nou" comporta el problema d'esdevenir un clar
reduccionisme eufemístic o una simple figura retòrica segons el marc en el que
és pensat.
Els discursos actuals sobre "el
vell" i "el nou" els podem mirar des d'altres àmbits de
significat, que a la meva manera de veure influeixen en el públic receptor dels
mateixos: el dels valors, el publicitari i el pròpiament polític, els tres
íntimament relacionats.
El primer, el dels valors, associat a uns
nivells primaris de significació, "el nou" representa el que està per
néixer o està naixent, la vida mateixa, que en els moments actuals actua com a
valor enfront de tot el que pugui considerar-se vell , que en aquest sentit
remet al caduc, a la mort. És més, avui veiem com “allò vell” tendeix a evitar-se, en una societat en la
qual regna l’obsolescència programada, en què “allò nou” mai pot madurar i la
seva lògica és la d'embellir i negar la mort (ho veiem en la majoria de
productes de consum, especialment els tecnològics).
Però potser, actualment, el més preocupant
d'aquest enaltiment del que és "nou" és que sol comportar la no
elaboració de la pèrdua i del dol per la cosa que en un moment va ser tinguda
com a pròpia.
D'altra banda, i és de sobres conegut en els
àmbits del màrqueting, l'ús ja d'anys del terme "nou". La seva força
està en la promesa d'un re-abastiment de les nostres identitats (en relació a
la força emocional de l'objecte investit), és a dir, el nou Iphone7 ens retornarà
un reflex original d'un Jo transformat, immaculat, disposat a embarcar-se en
una nova vida efímera (una espècie de auto-idealització perible).
Així mateix, els discursos nou / vell, en el
nostre marc polític, apel·len associativament a la necessitat de "fer
net" davant de la "brutícia" (corrupció, el Règim del 78 -per
uns, no per altres-) o el que és el mateix l'ordre (el net) enfront del caos
(el brut).
No oblidem que les dues forces emergents,
Podem i Ciutadans, pel que fa al que simbolitzen s'assemblen com un ou i una
castanya i en el simbolitzat es poden homologar, per algunes de les seves
pràctiques mediàtiques o certes actituds dels seus líders, totes dues són, o
gairebé són, verges i immaculades en l'exercici del poder.
Ells representen el net (Katharós) i
enarboren, d'una manera o d'una altra, la legitima kátharsis. Però, prenguem
nota del que li va passar en el seu moment a Giorgos Papandreu, portaveu de la
kátharsis a Grècia, en la qual actualment el PASOK és ni més ni menys que
residual.
Finalment, sobretot a les nostres coordenades
sociopolítiques, podem veure que l'arena política es configura com una mena
d'escenari on regeixen les lleis del simulacre, on votar o adherir-se a una
opinió política és com comprar un objecte de consum i un determinat relat, més
o menys efímers.
D'aquí que els estrategues de les formacions
polítiques (enfundats en el paper de "politòlegs", que sona molt
científic) busquin intrèpidament al que aspira qualsevol producte per
posicionar-se adequadament en la ment dels consumidors, captar l'atenció,
despertar interès, ser creïble i "enganxar" motivacionalment per
mantenir la seva fidelitat.
En aquest sentit actua també la lògica nou /
vell, "els nous", la "nova política" (de fet ningú accepta
ser "vell", ni el PP, ni el PSOE), on els lideratges polítics
emergents, amb alguns matisos i diverses coincidències, pugnen per aparèixer
com a figures estel·lars a la caça del seu segment de mercat, en ressonància
amb uns imaginaris col·lectius que es van construint.
Per tot això no és casualitat la percepció d’un
cert messianisme amb trets omnipotents encarnada, assumida i / o projectada, en
els líders polítics en els escenaris descrits, però aquesta percepció brilla
encara més en els que es proclamen com a portadors d’allò "nou" .
En moments de crisi i de grans incerteses,
com els actuals, bona part de les gents es refugien en les polítiques de seguretat
i en les promeses maníaques de líders narcisistes. D'això en tenim exemples
arreu.
Salvant les distàncies de context i
trajectòria política el president Hollande que, abans dels atemptats de 13N a
Paris, tenia una imatge i uns índexs d'acceptació per terra, l'estil de
lideratge que posa en marxa després de la data, descrivint els atemptats com un
acte de guerra, li suposa que el 74% dels francesos aproven la seva gestió en
aquesta crisi i el 84% accepti subordinar determinades llibertats a l'imperi de
la seguretat.
Hollande va guanyar credibilitat, però unes
setmanes més tard podíem veure com el Front National (extrema dreta francesa)
guanyava la primera volta de les eleccions regionals franceses (6 regions de 12
i aproximadament un 30% de vots).
Apuntar-se a les receptes simples, efímeres,
de fàcil digestió, no només no garanteix l'eficàcia de les respectives
polítiques sinó que s'allunya d'una necessària ètica política, que propiciï la
maduresa, la tolerància i la capacitat d'elaboració de les pèrdues que tot
canvi comporta, tan distant de posicions omnipotents, especialment per als que
es diuen defensors dels de baix.
Marcel
Cirera Desembre
2015
29 d’ag. 2015
Possibles imaginaris d’un conflicte
El pare-estat,
la mare-pàtria i els germans
 |
| Entre tu i jo. Antony Gormley. Musée d'Art Moderne St Etienne, France, 2008. Foto. Y. Bressoneix |
Els grans
grups
Tots
els grups humans, tant els grups més o menys reduïts com els grans grups (fins
i tot de milions de persones), o tant els grups “naturals”- desenvolupats
socialment (una família, una colla d'amics, etc.) com els creats de manera
“artificial” (grup terapèutic , grup de formació, etc.), produeixen uns relats
o discursos que els caracteritzen i
diferencien com a grup amb una determinada cultura.
Aquests
relats són unes construccions que tenen la seva base originària en les
fantasies i els imaginaris inconscients que estructuren els respectius grups,
com a formacions de compromís inconscient, entre els desitjos/temors o amenaces
(ansietats) i les seves defenses. Són propis
de la vida dels grups i els trobem més o menys permanents en el temps i
modificats parcialment en relació al context històricosocial.
Tals
imaginaris els veiem emergir, o a vegades esclatar sobtadament i violenta, a
traves de situacions de confrontació d'interessos, ideològiques, etc. que es
donen més o menys quotidianament.
Però és
en situacions de conflicte entre grans grups que aquesta confrontació pot adquirir
uns nivells exponencials de violència, ja que en ells hi prevalen els elements
grupals més primitius i dissociats.
Amb diferents
expressions i formes aquesta confrontació violenta la podem veure avui, de manera
dramàtica, en la peregrinació dels migrants que lluiten per sobreviure
travessant la Mediterrània i l’Europa
central o esperant a Calais l’entrada al “paradís”.
També
ho podem veure quan un determinat grup humà se sent atacat o perseguit per un altre, que considera a aquell com a rebel (per ex. el conflicte Rus-Ucraïnès ) ; o quan
un grup se sent portador d’una missió o d’una veritat, que ha d’imposar a un
altre sovint de forma perversa (per ex. l’actuació de l’Estat Islàmic (EI) o la
de Hitler); o quan el primer cas desemboca en el segon, com per ex. l’actuació de
Sèrbia a la guerra dels Balcans o de l’ex-Iugoslàvia. Son exemples que podem
trobar arreu, amb més o menys intensitat, en cada conflicte social i polític.
Centrant-nos
en els grans grups que conformen països, podem observar que aquestes dinàmiques
conflictives es manifesten de manera singular si es tracta de grans grups o
comunitats en conflicte dins d’un mateix estat, constituït en un territori, que
s’identifica com Estat-nació, i on en una part d’aquest hi ha, a la vegada, un grup
humà que s’identifica com una formació nacional (tot i que pugui tenir certes
atribucions administratives o estatals com a col·lectiu). Aquest és el cas de
Catalunya/Espanya; Regne Unit/Escòcia;
Israel/Palestina; etc., cada cas amb les seves especificitats.
Imaginaris
d'un conflicte
Des de
la mirada sobre els grans grups intentaré conjecturar algunes idees sobre el
conflicte existent actualment entre Espanya i Catalunya, mes enllà de les visions
i debats polítics estrictes, o millor dit, sobre els imaginaris grupals que
sustenten aquestes visions.
La
meva intenció, en aquestes notes, és centrar-me en l’emergència de l’actual conflicte entre imaginaris. No
cal dir, que és una manera de mirar,
entre d’altres (històrica, política, etc.), massa sovint bandejada o
col·locada en el bagul dels trastos inútils, com si els processos de pertinença
grupal, les identificacions col·lectives, la producció d’imaginaris i les
identitats no estiguessin en el nucli de la nostra vida individual i social.
Val a dir, com a primera qüestió bàsica, que en
totes les col·lectivitats organitzades (en relació a allò social) i
estructurades (en relació al poder polític) ha existit i existeix, segons les
conjuntures o marcs històrics, la
preocupació primària per expulsar o anul·lar l’heterogeneïtat del seu interior, viscuda com
una amenaça a la seva cohesió. Aquestes diferències
sovint són considerades com a font de litigis.
A la
vegada, la construcció i afirmació de la identitat d’un grup és un procés
originari, bàsic, conflictiu i complex en el seu desenvolupament, que depèn de
la seva realitat interna i externa, de la delimitació del que està a dins i del
que està a fora del grup en qüestió.
La
dificultat per tolerar i fins i tot la voluntat per anihilar l’heterogeneïtat i
la diferencia juntament amb la pugna per
les afirmacions identitàries, estan ancorades en les relacions històriques
entre Catalunya i Espanya.
Des de
temps històrics llunyans s’han anat construint dues representacions col·lectives,
grosso modo, que tenen les seves arrels en unes formes d’organització
productiva, social, política (ben
documentat per autors com J. Fontana, P. Vilar, entre d’altres), en unes llengües
i cultures diverses i, en definitiva, en unes maneres de fer pròpies, que en el
seu temps Valentí Almirall anomena “lo caràcter”
[1];
per cert, un dels primers autors que es planteja obertament aquesta qüestió.
Aquestes
dues representacions col·lectives, Espanya i Catalunya, s’estructuren cada una
a partir d’un mecanisme de doble identificació, un entre els membres de la
comunitat i l’altre a través de figures idealitzades (persones o esdeveniments),
com un ideal del Jo -col·lectiu-.
Aquests mecanismes d’identificació ens mostren les notables diferències
pel que fa a les respectives mentalitats i cultures grupals.
El
conflicte entre els actuals imaginaris de Catalunya i Espanya, que es fa
ostensiblement visible a partir de les primeries d’aquest segle, cal emmarcar-lo a partir de
dos elements bàsics i un tercer que n’és el corol·lari. Tots tres tenen a veure
amb la representació (i vivència) del context sociocultural actual[2].
El primer
element és la vivència d’un context global d’incertesa i pors generalitzades,
que J.L. Tizón[3]
caracteritza, al meu entendre, molt encertadament com a propi d’una “organització relacional perversa”.
El segon
element, molt notori a l’Estat Espanyol, és el que s’ha anomenat com a crisi
del model de la Transició (la debilitat de les institucions democràtiques,
etc.) que té la seva contrapart en els
moviments socials que feren eclosió, en
les places de viles i ciutats, al crit de “no
ens representen”, posant en qüestió la representativitat dels electes i el
funcionament del sistema.
El
tercer element, corol·lari dels anteriors, és el rebrot d’un conflicte
institucional, polític, social i cultural entre uns models i aspiracions dominants de l’Estat i d’Espanya versus uns
models i aspiracions de les dèbils institucions catalanes i part de la seva població.
En
aquest context les dues col·lectivitats tenen
o delimiten en si mateixes una doble vessant. Per una part una realitat interna
del propi grup, que avui a Catalunya s’expressa a través de visions i
sentiments encontrats, i políticament a
través de diferents subgrups amb posicions diverses respecte a la sobirania i
la independència. Per una altra part una
realitat externa, és a dir, el que hi ha fora del propi grup, percepció que actualment,
a Catalunya, representa de manera desigual un espai de conflicte amb
unes determinades idees d’Espanya i de l’Estat.
Centrant-nos
a Catalunya, podríem dir que aquesta realitat interna, emmarcada com per una
pell fina (a la vegada límit i a la vegada espai d'intercanvi) d’un cos fràgil,
és un espai mental (la casa imaginària)
en re-construcció, tenallat en el seu si
per diverses ansietats bàsiques (de fragmentació, dispersió i pèrdua). Aquest espai
mental, en els moments més tensos i conflictius, és viscut com si fos claustrofòbic
per a uns i, a la vegada, agorafòbic per a altres.
La configuració
de l’espai mental d’aquest gran grup (conjunt dels ciutadans de Catalunya), és
a dir, l’espai intern on té lloc l’emergència dels esdeveniments de l’experiència
col·lectiva respecte al fet català (les ressonàncies
fantasmàtiques intersubjectives, les diferents identificacions parcials o
totals i relacions), reflecteix el vincle amb allò extern, una idea d’Espanya-Estat
viscuda amb diferents polaritats.
Així,
podríem dir que en l’espai mental català hi conviuen dos grans imaginaris
polars, que anomenaré: "espai d'identificació catalana" i "espai
d'identificació espanyola"; en el ben entès que intento referir-me als
aspectes més inconscients dels mateixos. Intencionalment deixo de banda altres espais fronterers amb aquells
(un exemple clar és representat per Súmate) i els nous espais mentals propis de
la immigració recent, que configuren en conjunt un espai ric i complex.
"L'espai
d'identificació catalana" correspon a l’imaginari de la mare-pàtria catalana,
mai prou reeixida, ressentida i rabiosa quan es resigna, impregnada de sentiments de pèrdua, (potser els
més simbòlics són els que evoca el 1714), amb la persistència i intenció de
redreçament com l’Au Fènix (com aquell “tornarem
a sofrir, tornarem a vèncer”) i amb uns
sentiments d’amenaça persecutòria de desmembrament (ex. Wert i la llengua catalana).
Probablement, també la por de ser envejat, en la projecció, comporta actituds inhibides,
meselles i toves, que potser estan en el ferment de l’anomenat pactisme català.
Sembla
com si "l'espai d'identificació
catalana" sigui portador d'una certa culpa amb una resignació oscil·lant empeltada d'una lesió de l’autoestima i l'altre
part ("l'espai d'identificació espanyola"), representi l’encarnació
l’objecte persecutori. En una situació conflicte com l'actual, en aquest
imaginari, dominen uns sentiments propis de la il·lusió grupal[4]
en la defensa d’allò propi, de persistència en l'afirmació de la dignitat col·lectiva i de re-construcció
identitària com a gran grup.
L’altre
pol o "espai d'identificació espanyola" és el d'uns sentiments de pertinença arrelats a la terra d'origen
(extremeny, gallec, etc.) i de reconeixement de la terra actual, on es viu i es
treballa, impregnats d’un imaginari
sublimat superior, la mare-pàtria espanyola, que s’aixopluga, es fusiona i
legitima amb l’essència de l’Estat, en tant que encarnació de la norma social
superior, la vigilància i l’ordre (la llei simbòlica del pare-Estat).
En
aquesta part polar, de mentalitat grupal espanyola o espanyola-catalana, el seu
imaginari sovint s’entronca amb certes
reminiscències omnipotents i expansives ("la fúria espanyola", Don
Pelayo, el Cid, la Hispanidad), de passions intenses i contraposades, impregnades de misticisme, austeritat i
sobrietat, d'arrel castellana. Aquesta polaritat interna del grup entra en ressonància amb la
realitat externa, amb la que es mantenen forts vincles emocionals.
"L'espai
d'identificació espanyola" representaria la salvaguarda de la unitat grupal,
la pervivència totèmica de la primera llei simbòlica (no matar al pare o el tòtem,
que n’és el substitut) i l'altra part ("l'espai d'identificació catalana")
representaria l'atac o l'amenaça de desintegració
de la llei primigènia del grup. En aquest imaginari dominen uns sentiments
d’inquietud, frustració, incomprensió i a la vegada de ràbia i irritació.
Certament,
sembla com si els sentiments de fragmentació, exclusió i pèrdua siguin latents i transversals a tot l’espai mental
català, tant en un subgrup com en l’altre, però
tenyits o empeltats de la percepció i representació que se’n fa de la
relació amb l’objecte-realitat externa
(la idea d’Espanya), sigui d’atac o de
fusió.
En
una entrevista d’un mitjà públic a una dona de Barcelona s’il·lustra, al meu
entendre, el que he dit anteriorment. Diu la dona: “no queremos la independència, yo soy andaluza, esta es mi tierra y
aquella también”.
A
Catalunya la vivència del conflicte es veu reforçada i entra en ressonància amb
la realitat interna del seu psiquisme grupal, com a grup humà travessat per la
por a la despersonalització i a la fragmentació, sobretot en els moments més
conflictius; fragmentació, que podem veure també, ens agradi o no, en allò
cultural i lingüístic (“TV3. La teva”.
La de qui?)[5], en
els guetos migratoris, entre d’altres.
Aquella
versió, diguem-ne atàvica, del sentiment de fragmentació i despersonalització
del grup (a vegades amb un to fòbic) pot expressar-se de diferents maneres: com
amenaça, com fan els acòlits del Sr. Fernández Díaz quan es lamenten que a
Catalunya el procés sobiranista ha estat el causant que no es puguin menjar els
torrons de Nadal en pau. Però també, en forma de “fatalisme”, quan s’afirma que
Europa no ens voldrà (mes o menys així
s’expressava, fa uns dies, el Sr. Coscubiela), entre d’altres declaracions del
mateix estil de diversos personatges públics.
A
Espanya pocs dubten de la “roja”, pocs dubten de la pàtria o de les seves versions
actuals, tot i que caldria pensar, o posar en qüestió, la conformació d'aquest imaginari
patriòtic, per ex. com ha fet en els seus escrits Ramon Cotarelo[6].
Però,
fins i tot el líder de Podemos (que diuen no ser, ni de dretes, ni d'esquerres),
en plena eufòria omnipotent, deia fa uns dies "La pàtria es
la gente”[7]; en una altra versió, alguns
destacats líders del socialisme espanyol 2.0., s’han referit a una adaptació,
sui generis, del patriotisme constitucional (model germanòfil); en fi, per no
esmentar les múltiples veus amenaçadores dels portadors de les essències
pàtries.
La
complexitat de les relacions Catalunya-Espanya, com deia, adquireix una
dimensió ressonant a Catalunya, quan en
el seu si es conformen uns grups discrepants o oposats, en major o menor grau, entre
els abanderats del relat identificat com a nacional-català i l'identificat com
a nacional-espanyol, o que compartint alguns aspectes molt parcials del relat d'un
dels subgrups s’identifica amb el seu contrari per ex. el cas dels que
sentint-se catalans a traves d’identificacions més o menys parcials (terra on
viuen i treballen, etc.) s’oposen a la identificació nacional del col·lectiu
identificat com a tal.
En
moments conflictius i tensos, com els actuals, la relació entre aquests
imaginaris re-activa i re-genera uns “traumes escollits”[8],
propis de cada part, que conformen un vincle
parasitari i per tant mútuament
destructiu (a vegades amb trets sadomasoquistes).
Els
dos imaginaris en conflicte, així simbolitzats, donen un sentit a les fantasies
inconscients que suporten ideologies o relats quotidians, sovint airejats en el
discurs social pels polítics i pels mitjans de comunicació, tan encontrats, amb
tanta carrega emocional, que semblen impossibles de conciliar i que només
puguin negar-se mútuament.
Potser
per això la mentalitat grupal catalana, com un tot amb la seva possible complementarietat
simbòlica, sovint no pot evolucionar cap a posicions més madures de cooperació,
ja que esdevé bloquejada per una certa exclusió recíproca, que dóna lloc, en certs moments, a uns
imaginaris tancats en si mateixos.
Reconèixer
i tolerar les diferències i projeccions mútues, enlloc de témer-les i intentar
reduir-les a qualsevol preu, pot
constituir un resultat possible d’un enfocament diferent de la manera
restrictiva del pensament social i polític actual i d’una praxi que és cada
vegada mes qüestionada.
Una caricatura
sobre les expressions polítiques dels imaginaris
Simplificant
com si d’un subjecte individual es
tractés, podríem dir que en la ment grupal catalana, pel que fa a la seva
expressió política, existeixen tres instàncies psíquiques, que estructuren
respectivament tres construccions fantasmàtiques diverses.
Caricaturitzant
aquest subjecte, podríem definir-lo com constituït per: un Jo de defenses febles (a vegades penetrat per l’Allò), que podria representar
l’espai sobiranista-independentista català (dramatitzat adequadament per
l’abraçada Mas-Fernández, que ho il·lustra prou bé) i un Súper-Jo (o la seva part més estricta), que representaria l’espai unionista,
més o menys nacionalista espanyol, (dramatitzat com la sublimació de la llei
-del Pare-, de la qual fàcilment en podem trobar il·lustres conciutadans). Aquestes
dues instàncies representarien, en allò polític, la polaritat bàsica en
conflicte.
Però,
i la tercera instància psíquica de la ment grupal catalana? Quina fantasia
sub-grupal representa?
Seguint
amb la simplificació caricaturitzada, la tercera part seria una instància
psíquica dominada per un Jo-ideal (com
el del reietó de la casa) que oscil·la bidireccionalment cap a la punta de
l’iceberg racional-conscient (com a bon cartesià), orientat per una part
d’un Súper-Jo de llunyanes arrels
marxistes (amb algunes excepcions més pures). Estic parlant d’un espai
diguem-ne “intermedi” en la seva opció nacional catalana, que en part el
podríem representar, en l’àmbit polític, amb els que s’anomenen “Catalunya Sí
que es Pot”, exponent significatiu però no únic d’aquesta posició.
Seria
com una part de la comunitat de germans que s’han unit per matar el Pare (Pujol-Mas)
i celebrar el festí d’una incerta comunió totèmica, que realitza la
identificació amb el pare mort, odiat i admirat, i que la seva interiorització
ambivalent seria la base d’aquell Súper-Jo,
també oscil·lant.
Sembla
com si en la realitat mental catalana aquest rol polític “intermedi”,
representant l’ambigüitat (“es pot o no es pot?” ), hagi tingut en
el passat i té avui una enorme rellevància social (esdevé primus inter pares). En el relat polític actual hi està
força present.
En una
recent entrevista[9]
l’antropòleg Manuel Delgado deia:
“...i el paper dels del sí-no, que és
d’absoluta ambigüitat. No hi ha manera de saber quin és el compromís de
Catalunya Sí que es Pot per a convertir això en canvi social. Crec que ells
tampoc no ho saben...” ... “Però miren de mantenir-se al marge d’aquest procés.”
... “Què fem? Ens mantenim al marge dient que el nostre regne no és d’aquest
món o entenem que no podem faltar a aquesta cita?”
I
Gemma Lienas, candidata de “Catalunya Sí que es Pot”, també en una recent entrevista[10] deia:
“No em manifestaré sobre si sóc
partidària de la independència. És una qüestió que l’he mantinguda sempre
reservada, no he fet bandera ni del sí, ni del no”.
Seguint
amb la caricatura, aquesta reserva-secret, altrament força comú, sembla en
certa manera el secret sobre una possible transgressió de la primera llei
totèmica-simbòlica.
Més
endavant afegia G. Lienas: “Crec que el
canvi social l’hem de voler abans que la independència.”
Aquest tipus
de dilema, amb certa ambigüitat, és viscut com un doble vincle que amb les seves especificitats, d’una manera o d’una
altra, ha estat present en la història de Catalunya, és a dir, com una manera
de pensar i estructurar les relacions Catalunya-Espanya. Recordem el Compromís
de Casp, la posició del general Prim, el període de la Renaixença, la
instauració de la Segona Republicà, el pujolisme i el “peix al cove”, etc.
L’anhel
de convivència amb Espanya, intermedi entre les dues posicions polars (fusió i
separació), ha format part de la ment grupal catalana i en menor mesura de la
ment grupal espanyola (per ex. els debats sobre Espanya que es plantejava la
Generació del 98), però sovint ha estat farcit d’incomprensions i
confrontacions, que moltes vegades han acabat de manera violenta (el més
significatiu fou l’aixecament franquista; “Antes
una España roja que una España rota”, deien).
Més
enllà de la caricatura. Un repte
En
els últims temps, dins de l’espai grupal català s'han construït tres subgrups
en el nivell politicosocial, tres grans
representacions imaginàries, amb
lideratges desiguals i produint relats diferents o matisats que cohesionen cada
subgrup (em refereixo també a subgrups socials, no tan sols polítics).
Els tres
subgrups s'han anat organitzant i estructurant a diferents nivells a traves de
noves formacions (ANC, Súmate, SCC, etc.), polaritzant-se concretament respecte
a les eleccions del 27 de setembre en tres expressions polítiques, que anomenaré "subgrup-sí", "subgrup-sí/no"
i "subgrup no".
Per
una part sembla com si aquesta polarització hagi de mantenir la fragmentació, però
per una altra, crec que s'apunta un cert procés evolutiu que va més enllà d'una
fragmentació rutinària i encarcarada, ja que els subgrups, més perfilats i
delimitats, pugnen per la seva identitat
d'una manera clara i oberta, dotant-se d'uns artefactes que els contenen
(associacions, nous tipus de coalicions, etc.). Pot ser la represa d’un camí d'acceptació
de la part diferent, en la ment grupal catalana?
Per
cert, ni que sigui un indici, el "subgrup-sí"
en declaracions tant de Raül Romeva com d'Antonio Baños ha apel·lat al "subgrup sí/no" a una
possible col·laboració.
Atenuar
en la mesura del possible les pors i els sentiments d'escissió de la ment grupal catalana, a traves de la
cohesió del grup partint de l'acceptació de la diversitat, és una necessitat
per a una convivència madura i a la vegada una manera d'evitar els clivatges projectats,
per tal que l'altre pugui acceptar també els seus límits.
Sembla
clar que en l'actual context sociocultural de la modernitat líquida tardana podem apreciar que la construcció de les identitats avui, individuals
o col·lectives, és un procés de digestió lenta, desigual, heterogènia i múltiple,
ja que apareixen diversitat de factors que posen en qüestió vells estereotips i
prejudicis que tenim ancorats en els imaginaris.
Sigui
com sigui, tinc la impressió que actualment Catalunya es troba en una transició
complexa en el seu procés grupal intern-extern, de noves i velles projeccions i
introjeccions, que afecten a l'autoestima, als estereotips, als prejudicis, etc.,
que la pot menar a repetir antigues inèrcies o obrir-se al repte, ple d'incerteses,
de construir una identitat integrada, de pertinences
múltiples (com deia Amin Maalouf), que pugui acceptar i tolerar la seva diferencia i heterogeneïtat interna,
condició per elaborar, a la vegada, el dol per les ferides externes.
La construcció
nacional és d’ordre polític, social, cultural, entre d’altres factors, però
sobretot és un fenomen de representació col·lectiva, dels imaginaris que
governen les relacions socials.
“No és en el nostre cos que ens sentim a casa:
som a casa en la nostra ment una mica com en un cos”[11]
Marcel
Cirera Agost
2015
[1] Valenti
Almirall. “Lo Catalanisme”,1886. (Cap. II "Lo caràcter castellà" i
Cap. III "Lo caràcter català"). https://ca.wikisource.org/wiki/Categoria:Lo_catalanisme
[2] M ‘he referit
en aquest context en l'article, "Les identitats i els altres", Jul.
2014. http://marcelcirera.blogspot.com.es/2014/07/les-identitats-i-els-altres.html
[4] Per D. Anzieu,
la “il·lusió grupal” representa certs moments d’eufòria fusional en qué tots
els membres del grup se senten bé junts i s’alegren de formar un bon grup.
[5] La
quota de pantalla de Tv3 el 2013 va ser del 13,5%. Informe 2012-13
L’audiovisual a Catalunya. CAC.
[8] Segons V.
Volkan, el “trauma escollit” és aquell trauma viscut pels avantpassats, que
ara la imatge mental del succés serveix
per unir el membres del grup gran.
Element molt significatiu de la identitat d’aquest grup.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)