Conjectures entre el malestar i el sentit

La recerca de sentit i l’emoció del coneixement (en la vida, en els fenòmens, en les relacions, etc.) són uns dels vincles primaris del ser humà i motors de la nostra ment individual i grupal.

L’impuls al coneixement comporta estar obert a la curiositat i paradoxalment tolerar o acceptar que el nostre coneixement de la realitat serà parcial o aproximatiu, amb tots els neguits que això comporta,  doncs probablement se’ns fa difícil d’aprehendre-la com a quelcom definitiu o absolut, però és aquest actiu de cerca que ens posa en el camí del coneixement de la veritat (també objectiu consubstancial de tota ciència).

Massa sovint volem resoldre màgicament la tensió entre el dubte i la certesa, entre la pregunta i la resposta, pretenent carregar-nos de raons per evitar la frustració de la no-resposta o d’un coneixement complex. L’explicació racional ens tranquil·litza, sembla que ens dona certeses, però de fet de fet la raó és esclava de l’emoció i existeix per a racionalitzar l’experiència emocional.

Avui, en la  societat liquida, sembla ser  un imperatiu necessari tenir la resposta definitiva (només cal veure la proliferació de receptes suposadament eficaces, des de  l’anomenada autoajuda, passant per las claus de l’èxit que ens ofereix qualsevol trapella investit de guru, fins a l’omnipotència de la medicalització social), la resposta rapida, la resposta que tanca, elimina i esvaeix tot dubte, tot i que després aquest pugui aparèixer, altre volta, formulat d’altre manera. El desig de satisfacció immediata i la poca tolerància a l’espera dificulten l’emergència del sentit.

Maurice Blanchot deia, “La réponse est le malheur de la question” , que podria traduir-se com “La resposta es la desgracia de la pregunta”, és a dir, la limitació o aniquilació de la curiositat, doncs la pregunta obra camins i possibilitats que quan s’encarnen en una resposta sovint s’eliminen les altres possibilitats.

Entendre aquesta limitació, acceptar-la, poder observar des d’altres vèrtex, ens pot obrir a l’emergència de nous sentits. Quan Heisenberg, a traves de la seva recerca científica afirmava que era impossible calcular la trajectòria d’un electró perquè no existeix tal trajectòria, afirmava també que es impossible fer una observació científica si s’ignora la interacció entre l’observador i allò observat, i així buscant una veritat científica descobrí també la possibilitat de la incertesa (Heisenberg postula el Principi d’Incertesa).

Els processos d’elecció i decisió, com per ex. l’acte de compra, en la línia del que comentava anteriorment, els podem entendre com el canvi entre unes, més o menys, amplies possibilitats potencials de satisfacció (p. ex: una determinada quantitat de diner) i l’opció o resposta d’una satisfacció concreta (per ex: un producte). Aquí rauen les incerteses i les ansietats pròpies d’una elecció determinada (decidir i després fer una bona elecció). L’elecció i la decisió serien com el que se’ns explica a la Bíblia del que va fer Esau, que canvià el dret de primogenitura per un plat de llenties.

L’ Esau-consumidor d’avui es troba immers en un remolí de vertigen, amb els sentits aclaparats, sovint saturats i embotits  d’informacions, o millor dit de missatges, constants i contínuament canviants, i a cada u  li correspon decidir i escollir en la mesura del seu context.

Però aquest context, en els nostres dies, esta impregnat  de malestar o al menys de certs aspectes (corrupcions varies, pors, desconfiança, etc.) que enterboleixen aquella elecció i presa de decisions, és a dir, els comportaments socials estan íntimament afectats per aquests estats d’ànim col·lectiu, que potser hom prefereix no conèixer, però que como a investigadors, o simplement com a subjectes moguts per la curiositat, ens correspon entendre o preguntar-nos que signifiquen.

Cal no confondre la realitat amb els fenòmens observables, doncs qualsevol individu, tot i que a simple vista ens pot semblar un subjecte aïllat, es portador d’una visió grupal, és un esser grupal, i per tant per entendre aquell malestar o les actituds i comportaments socials, cal fer-ho des dels contexts o des dels grups que l’han conformat com individu.

Davant les dificultats per entendre aquest subjecte-consumidor de la societat liquida, poc fidel, voluble, hiperconnectat, etc. cal pensar-lo des d’una òptica grupal-contextual i en conseqüència cal emfatitzar que per observar, estudiar i analitzar aquestes dinàmiques socials necessitem les eines grupals, necessitem els grups d’estudi o  d’exploració, doncs aquelles dificultats no son un problema d’ordre tecnològic o del funcionament cerebral, son essencialment una qüestió que apel·la als vincles socials.

Des de la curiositat de la pregunta i des d’una visió grupal voldria conjecturar breument sobre dos aspectes de la realitat social d’avui, font d’estats d’ànim de profund malestar : la corrupció i la “cultura del rendiment”.

Al meu entendre, tant en la corrupció com en la “cultura del rendiment”, es posen de relleu els dos elements que he comentat anteriorment, per una part aquell aforisme de Blanchot (“La réponse est le malheur de la question”) i per altra, que allò individual és social i el que és social també es fa individual, tot i que depenent de l’enfoc en veiem més l’un o l’altre. Assumeixo que aquests dos elements son parcials i incomplets i no saturen o expliquen per si mateixos, òbviament, la complexitat de la realitats socials de la corrupció com de la “cultura del rendiment”.

La introjecció d’aquestes dinàmiques socials, pautes de corrupció i “cultura del rendiment”, comporta diversos tipus de conseqüències, i de diferent ordre (ètic, vital, emocional, etc.), no essent menys importants les restriccions de les capacitats de pensar i elaborar.

Corrupció i “cultura del rendiment” són dues maneres de fer, dues maneres de comportar-se,  íntimament arrelades en les nostres societats actuals, dos tipus d’actituds diverses però que tenen en comú, cada una amb la seva especificitat, generar respostes socials primàries i regressives.

Més enllà de les consideracions ètiques i polítiques, però necessàriament presents, em centraré en alguns  dels possibles significats i conseqüències en l’àmbit de les relacions socials.

La corrupció suposa algun tipus d’alteració i desintegració que te com a resultat la perversió d’una cosa, d’un subjecte o fenomen. Avui estan a l’ordre del dia els escàndols i corrupteles de tota mena i a tots nivells, la llista seria interminable i contínuament engreixada, arribant a límits vergonyants, com per ex. la recent descoberta d’una organització italiana, de personatges de tota mena, que traficava i es lucrava amb els centres d’acollida d’immigrants.

Com per casualitat, és en plena crisi (o “estafa”, com diuen alguns) quan es posen a primer pla de tots els mitjans d’informació la divulgació incessant de grans escàndols de corrupció, assenyalant sobretot els corruptes ( no tant els corruptors i ni els seus sistemes) com una manera d’expiar i projectar el mal cap a fora, individualitzant-ho.

Crec que no cal imaginar massa per pensar que la corrupció es una qüestió sistèmica i en aquest sentit ens toca a tots d’una manera o d’una altre, a alguns directament per identificació i a d’altres indirectament, doncs encara que sigui a petita escala, podem ser contribuïdors, més o menys conscients, en aquest estat de coses per més que les condemnem de forma declarativa. Davant del dubte caldria preguntar-nos per ex., com pot existir i excel·lir un sistema d’aquestes característiques?; Quantes vegades no hem contribuït a fer créixer les audiències de concursos i tertúlies ostensiblement perverses?

Sempre estem en risc, però hi moments en la historia de la humanitat, que per determinades circumstancies, i ara n’és un, els vincles socials s’afebleixen i un Narcís omnipotent regne en les ments col·lectives, depreciant el diferent, l’Altre. En el seu moment M.L. King  cridava l’atenció dels seus conciutadans tot dient: “La nostra generació no s’haurà lamentat tant dels crims dels perversos, com de l’estremidor silenci dels bondadosos”.

En les circumstancies actuals la corrupció s’incuba i troba un excel·lent caldo de cultiu en la “cultura del rendiment”, juntament amb les especificitats de cada lloc.

La “cultura del rendiment” emergeix de les actuals societats industrialitzades, de poder neoliberal i “neocon”, que són cada vegada més societats del rendiment, tal com les defineixen determinats autors ( entre ells, Byung-Chul Han, al qual em vaig referir en un anterior article[1]), caracteritzades per la creença en una mena de  capacitats sense límits, on el subjecte, convertit en “marca personal”, sembla comportar-se com un Sísif amarat de positivitat i eficiència, aparentment infatigable, en lluita pel més i més, amb la fantasia d’aconseguir-ho tot i ara (a la inversa del que deia F. Pessoa: “venç només qui mai aconsegueix” ), fragmentari i de vincles efímers, que pregona  paradoxalment, en allò col·lectiu, l’anhel del “Yes, we can”.

Les societats o els grups socials presidits per aquesta “cultura del rendiment” tenen per ensenya l’eficiència i aquesta és una forma elemental de negació. El lucre, aconseguir el màxim amb el mínim cost, és el bottom line de la “cultura del rendiment” i per això cal la màxima eficiència, on les consideracions ètiques i compassives son un destorb. En l’entrevista que Gitta Sereny[2] fa a al comandant del camp de Treblinka, Franz Stangl, aquest defensa la seva “tasca” (l’extermini de milers de persones) en base a la més estricta eficiència. La “cultura del rendiment” difereix en l’escala, però no en el concepte.

La “cultura del rendiment” deixa al subjecte sense espais buits, saturat de tasques i reunions, sempre estressat (és clar, em refereixo en els que poden estar-hi), permanentment hiperconnectat i àvid de sensacions, difícilment transformables en pensament, doncs per això disposa d’un  smartphone eficientment connectat a traves dels seus canals sensorials, com a via de substitució i compensació.

L’avidesa sensorial, que es manifesta arreu i en diferents àmbits, te un caràcter bulímic que no permet l’emoció del coneixement, ni la transformació en emocions i pensaments. Així doncs, on es l’espai per a la creativitat?

En un dels llibres Apòcrifs de l’Antic Testament, podem llegir que “la saviesa arriba a l'home docte pel lleure”; En un sentit similar, es diu que Arquímedes de Siracusa va poder sortir nu pels carrers, cridant ¡Eureka!, després d’haver-se relaxat plàcidament en la seva banyera.

Sembla com si el subjecte de la “cultura del rendiment” necessiti també l’eficiència en el seu lleure, real o metafòric, que és el mateix que dir que no es permet o no pot permetre’s tenir un espai mental per confrontar-s’hi. Podria ser ben bé el cas d’aquell científic eficient, intel·ligent i excel·lent en la recerca de les emocions inscrites en les cadenes del DNA, però que es incapaç de pensar emocionalment.

Si la creativitat no neix amb fòrceps i les llevadores són un espècie en extinció, com ens ho farem?

La corrupció i l’ànsia per la cobdícia, d’un més i més inesgotable (mai acaba essent del tot satisfactori), impregnen les nostres societats actuals (juntament amb altres factors que intencionadament obvio)  generant uns alts nivells d’incertesa, amb les seves ansietats consegüents, que afecten els comportaments socials dels diferents col·lectius i institucions, amb nivells de malestar i sofriment diversos.

Aquelles lògiques socials (la corrupció i la cobdícia de la “cultura del “rendiment”), maníaques i omnipotents, es construeixen sobre unes narratives (o fantasies inconscients) que les justifiquen i  serveixen per trobar escapatòries fàcils davant dels fracassos (els enemics son culpables), és a dir, la confrontació dels subjectes amb les complexitats de les situacions grupals provoca en aquells fenòmens regressius, respostes primitives i ansietats, pròpies de cada grup i circumstancia, reactivant uns mecanismes defensius[3] (negació, dissociació, etc.) que suposadament eviten el malestar.

Però, si davant les incerteses, individuals o grupals, som capaços de construir fantasies narratives lligades a la realitat, i no a la omnipotència, o si davant dels fracassos d’aquestes podem assumir-los, tolerar-los i elaborar-los, això ens permetrà connectar amb la realitat i convertir-ho en oportunitat per a obtenir algun tipus de benefici.

Confrontar-nos amb el malestar, o amb el canvi social, es una tasca difícil, però com ens recorda V. Frankl[4], en la seva experiència en els camps d’extermini, “únicament els homes que permetien que es debilités el seu intern sosteniment moral i espiritual queien víctimes de les influències degradants del camp.” “ ... moltes vegades és precisament una situació externa excepcionalment difícil la que dóna a l'home l'oportunitat de créixer espiritualment més enllà de si mateix.”

Tot i així, sembla com si en mig de tanta incertesa i malestar hi hagi una pugna naixent, en determinats col·lectius, per la cerca de sentit, per un pensament més integrador i unes actituds més vinculades amb el reconeixement de la necessitat de l’Altre, amb més atenció i cura vers el sofriment humà, amb més capacitats de reparació, compassió i gratitud.

¡Així sigui!

Marcel Cirera                                                                                                         Juny 2015

---

[1] Canvi polític i resistències al canvi. M. Cirera,  marcelcirera.blogspot.com.es/  8.4.15

[2] Gitta Sereny, Into That Darkness. Nova York, Random House/Vintage, 1983

[3] El conjunt d’ansietats, fantasies i mecanismes defensius posats en joc estan en la base del que Bion va anomenar Supòsits Bàsics. En aquest sentit hi ha un interessant treball (fet a partir d’entrevistes en profunditat), de D. Tuckett, sobre el comportament dels mercats financers que il·lustra aquestes dinàmiques i  funcionaments inconscients. “Minding the markets”. David Tuckett, 2011 Palgrave Macmillan

[4] “El hombre en busca de sentido”, Viktor Frankl. Ed. Herder, 2003

Canvi polític i resistències al canvi

Jan Švankmajer. Possibilitats de diàleg, 1982

La pugna entre el vell i el nou, i les crisis conseqüents, estan lligades a l'esdevenir del subjecte i de les comunitats de les quals forma part.

Hi ha moments històrics on aquest conflicte es fa evident i ressona per tot arreu, com succeeix en el moment present amb tot allò polític. Des de diferents àmbits hi ha un ampli qüestionament de les formes de fer política, des dels moviments socials (primavera àrab, 15 M, el moviment sobiranista català, etc.), a la crisi dels models representatius tradicionals fins a noves formes d'expressió i vinculació amb allò polític, el que els seus protagonistes denominen o teoritzen, d'una manera o d'un altre, com la vella política vs. la nova política.

Deia A. Gramsci, en els Quaderni del Carcere, citat novament a l’escalf d'alguns d'aquests moviments, "La crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer: en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats"[1]

En efecte, les turbulències i morbositats estan a l'ordre del dia des de la mateixa política convertida en espectacle, fins i tot en una tertúlia qualsevol en un prime time televisiu, fins a les seves manifestacions més primàries com són les corrupcions més diverses. I és que el "morbo" és rendible.

Però entendre, o millor sentir, la política de tal manera té conseqüències en la conformació mental d'una comunitat respecte del fet polític, de les seves preferències i accions.

La ment humana, la ment del subjecte individual, està en ressonància amb la ment dels grups o comunitats de pertinença, i viceversa, d'aquí que utilitzem els fenòmens del món extern (un personatge, partit polític o un fet social) per dramatitzar el nostre món intern (els nostres conflictes o aspiracions i desitjos), és a dir, actuem i transferim inconscientment "coses" entre ells. Per tant, alerta!, amb les visions restrictives de la política.

D'altra banda, "el nou no pot néixer" perquè la transformació d'un estat de coses a un altre, no és ni fàcil, ni senzill, doncs mobilitza les resistències als canvis de tota mena, des de les pròpies del poder instituït socialment fins a les que tots tenim, perquè en elles guanyem però també perdem, tant en el que és col·lectiu com en l'individual. En efecte, podem resistir al canvi perquè obtenim beneficis en el no canvi (cura, atenció, autoestima, etc.) o perquè sentim no ser mereixedors del mateix o simplement per evitar el dolor que suposa canviar. Una altra vegada més, el reduccionisme polític és un mal conseller.

I no oblidem que certs líders salvífics (a la dreta, en l'esquerra i també entre els que es reclamen de la superació d'aquestes categories) ho són en tant que apel·len a una determinada mentalitat grupal[2], unànime i comú, que expressa una fantasia inconscient, compartida i omnipotent, sobre la manera com el grup o comunitat aconseguirà els seus objectius i satisfarà il·lusòriament, alhora, el desig dels seus membres. Aquest lideratge i aquesta mentalitat grupal són formes defensives primàries d'oposar-se al canvi.

El malestar en la cultura actual, que ha arribat a límits insuportables de patiment, incertesa i exclusió per part de molts amb la recent "crisi", és la base sobre la qual s'han anat edificant les diferents veus i moviments de les noves maneres de fer i pensar la política, a la recerca del que és nou i del canvi que comporta.

Però no ens enganyem, confrontar-se amb aquest malestar existent, no consisteix només en un canvi de polítics i polítiques a l'ús, no és un maquillatge acompanyat d'una nova retòrica apresa en una lectura de manual del treball de G. Lakoff[3] (lectura obligada per a nous polítics i tertulians), com si es tractés del Llibre Vermell, ni tan sols un suposat combat ideològic enfront de l'hegemonia del discurs dominant, com si la simple abraçada d'un nou discurs i unes noves idees bondadoses, més o menys il·lustrades, comportés una resposta automàtica o pauloviana vers el canvi.

La connivència i conformació amb les maneres de fer de l'actual capitalisme líquid de consum, no és simplement una qüestió ideològica o d'adhesió racional a les seves narratives o a les seves proclames descarnades i fictícies (Qui no coneix els estratagemes i jocs palatins del PP-PSOE? Qui no està més o menys informat sobre els deliris de les vestals d'IU? Qui no ha sentit parlar de la bogeria maníaca dels "mercats"?, etc.). Aquesta connivència amb el sistema és bàsicament l'assumpció i interiorització, en gran mesura inconscient, de la mercantilització de les relacions i dels processos, on els vincles amb els altres són intervinguts a través d’una lògica de mercat. Aquesta és la resistència de fons, certament no l'única, que dificulta que "el nou no pugui néixer". És, en tot cas, la qüestió d'on dipositem els afectes i identificacions, que és alhora, com deia més amunt, un fenomen individual i col·lectiu de transferència i projecció.

La lògica del consum s'infiltra fins al moll, envaeix més i més les relacions socials, som a través dels objectes, de manera cada vegada més accelerada i intercanviable i construïm veritables dependències dels seus significats emocionals i simbòlics, socialment construïts. Quanta raó tenia Marx quan parlava del fetitxisme de la mercaderia, en uns moments en què la societat de consum només podia ser un futurible, amb la seva subtil combinació de plaer i decepció.

La nostra societat-espectacle construeix uns sistemes de codis i senyals que ho converteixen tot, o gairebé tot, en una mercaderia, fins i tot el més terrorífic (exemples quotidians els podem veure diàriament en els informatius televisius), on és difícil, de vegades, apreciar els límits entre la informació i l'obscenitat.

Certament, el com i el que, tots dos, són importants en el que es comunica. Però quan en el remolí del mercat informatiu el missatge polític, per ser escoltat i destacar sobre la resta, es construeix com un simple entreteniment banal (fins i tot ofensiu) i es converteix en pur espectacle (sigui en una tertúlia televisiva o en un debat parlamentari) per guanyar algunes quotes d'audiència (o vots orfes), alguna cosa ens està dient de qui ho diu, la recerca del pur domini al servei del rendiment, és a dir, l'ús de les emocions al servei d'estratègies omnipotents, on la ficció de la representació preval sobre l'experiència viscuda al servei de l'espectacular, com assenyalava G. Debord.

Així, els polítics a l'ús són consumits i evacuats com qualsevol objecte de consum, són efímers i pur simulacre, per això han d'apel·lar al "relat" (storytelling polític), que la seva clau és l’emocionar, i construir històries per, suposadament, seduir l'audiència. De tal manera la resultant, paradoxalment, és una major pèrdua de la credibilitat i confiança cap al sistema polític dominant.

Quan es parla de "personal branding" (de fet, consum de relacions) o quan es mimetitzen estratègies polítiques com a simples estratègies de màrqueting cal preguntar-se: On són els límits?; És que assumim que l'acció política, o la política mateixa (i la suposada ètica conseqüent), és un objecte més del gran mercat de la societat liquida?

Potser no li falta sentit a l'afirmació de Byung-Chul Han[4] quan diu: "El subjecte del rendiment, que es pretén lliure, és en realitat un esclau" ... "Avui cada un és un treballador que s'explota a si mateix en la seva pròpia empresa. Cada un és amo i esclau en una persona. "..." No és la multitude cooperant que Antonio Negri eleva a successora postmarxista del proletariat, sinó la solitude de l'empresari aïllat, enfrontat amb si mateix, explotador voluntari de si mateix, la qual cosa constitueix la manera de producció present".

Per a Han, el règim neoliberal transforma l'explotació aliena en autoexplotació, al revolucionari en un subjecte depressiu i al ciutadà en consumidor, i com a tal, diu Han, sense un interès real per la política, en un espectador passiu en una "democràcia d'espectadors", en la qual la revolució ja no és possible.

Davant aquesta reflexió demolidora d'Han, com si fos un bisturí afinat Marina Garcés, en un article publicat a El País[5], contraposa una dura crítica cap als que, com Han, anomena intel·lectuals "tanca-portes". Diu M. Garcés: "És que les multituds que matinen per anar a treballar cada matí o que omplen les llistes de l'atur d'aquest país i de tants altres són usuaris complaguts d'un sistema en el qual volen lliurement ingressar?... "Els moviments socials i les iniciatives cooperatives que, en tantes parts del món avui, autonomitzen la seva capacitat de gestió i de creació de formes de vida, què fan sinó proposar i plantejar concretament formes de reapropiació col·lectiva de la vida?". Finalitza l'article dient: "El que ha canviat no és la possibilitat de la revolució sinó la seva forma i concepció històrica." ... "Més enllà de la història política de les revolucions, avui s'imposa la intempestivitat de les revolucions que ja estan tenint lloc. Si el poder no vol veure-les, nosaltres sí".

Comparteixo en gran mesura l'opinió de M. Garcés, però davant del que entenc, per part seva, com a cert exercici d'optimisme de la voluntat, em sembla necessària, com a contrast, la incisiva opinió d’Han, que potser ens ajudi a mirar més cap nosaltres mateixos sense deixar-nos portar per la idealització d’allò extern. O és que les multituds que matinen per anar a treballar cada matí no exerceixen la seva capacitat de decisió i elecció en les cues del Corte Inglés o en les Apple Store de qualsevol ciutat?

El canvi polític cap al nou-que-"no pot néixer" requereix un canvi en majúscules, d'àmplies dimensions, òbviament un canvi per destronar el sistema dels sàtrapes, insaciables i creadors de crisi, dels corruptes, insensibles amb els febles i exclosos, i dels mediocres, encastellats en certs àmbits de poder.

En el manifest "Última llamada"[6] ("Esto es más que una crisis económica y de régimen: es una crisis de civilización"), publicat l'estiu del 2014 i signat per un ampli ventall de persones, més o menys públiques, situades a l'àmbit de les esquerres (si s’em permet la seva ubicació en l'eix de les abscisses cartesianes), es deia: "Els ciutadans i ciutadanes europeus, en la seva gran majoria, assumeixen la idea que la societat de consum actual pot" millorar "cap al futur (i que ho hauria de fer) "..." La societat productivista i consumista no pot ser sustentada pel planeta. "..." Per a això seran necessaris canvis radicals en les formes de vida, ... "... "Però aquesta Gran Transformació es topa amb dos obstacles titànics: la inèrcia de l’estil de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats." ... "Avui, a l'Estat espanyol, el despertar de dignitat i democràcia que va suposar el 15M (des de la primavera de 2011) està gestant un procés constituent que obre possibilitats per a altres formes d'organització social".

Els obstacles titànics a aquesta transformació, a més del que s'ha esmentat, no només estan fora de nosaltres, també estan més o menys instal·lats en les nostres ments, individuals i col·lectives, en forma de resistències quotidianes inconscients, com a suposat remei davant la creixent incertesa, inseguretat i desprotecció que impregnen les existències. Aquestes resistències, d'una manera o d'una altra, s'han manifestat al llarg de la història, i es manifesten avui per tot arreu a través de l'espectre del miratge consumista, doncs com deia, la conformació i aquiescència amb les entranyes del sistema, generades per diverses pors, no es canvia simplement amb la voluntat i la racionalitat política i ideològica, tan apreciada pels portaveus de la "casta" i de vegades, tinc la impressió, per certs militants "anti-casta".

Al meu entendre, aquesta Transformació ha de comportar un canvi en la forma d'organitzar les nostres experiències viscudes, un canvi en les formes de pensar les coses i els fets, un canvi en el vincle, emocional i afectiu, amb els altres, és a dir, un canvi dels subjectes en comunitat, sense la qual cosa aquest canvi en majúscules "no pot néixer", perquè és un tot indestriable.

Hem pogut aprendre que aquesta Transformació poc té a veure amb les preses dels Palaus d'Hivern i que les noves idees tenen una gran força disruptiva quan són expressades i impliquen travessar diferents situacions de crisi i per això suposen necessàriament moments de desorganització, dolor i frustració, res a veure amb les fantasies omnipotents de l'anomenat pensament positiu[7], tan funcional al mateix sistema.

Marcel Cirera                                                                                 Febrer 2015

---

[1] A. Gramsci. Quaderni del carcere. Volume primo Quaderni 1-5, Giulio Einaudi editore, 1977.

[2] Bion va denominar aquesta “mentalitat grupal” com a “supòsit bàsic”, impulsos emocionals inconscients subjacents en un grup.

[3] G. Lakoff. No pienses en un elefante. Lenguaje y debate político. UCM. Ed. Complutense, 2007.

[4] Byung-Chul Han, Psicopolitica. Ed. Herder, 2014

[5] Marina Garcés, La revolución de lo posible. El País, 26.12.14

[6] Manifiesto “Última llamada”: https://ultimallamadamanifiesto.wordpress.com/el-manifiesto/

[7] El pensamiento positivo: un pensamiento sin pensador. Marcel Cirera. 2.15. http://blog.metaforo.es/2015/03/el-pensamiento-positivo-un-pensamiento.html

El pensament positiu: un pensament sense pensador

"Tot se suporta en aquesta vida/ menys una successió de bons dies"  (Goethe)

Un fantasma angelical recorre el món: el pensament positiu. Un estol de profetes (coaches, trainers i consultors variats) anuncia arreu el seu poder salvador.

Nascut fa ja bastant temps en l'Amèrica profunda (USA), de la mà d'uns predicadors i impregnat del puritanisme calvinista, avui senyoreja a plaer pels més diversos confinis de la terra, professions i activitats diverses, amb l'objectiu de lubricar els mals contemporanis de les gents i oferir camins d'èxit i felicitat.

Pensament positiu?, sona gairebé a oxímoron. Però, anem a pams.

Recordo una coneguda anècdota en la qual Van Gaal, entrenador del Barça, va dir en una roda de premsa, dirigint-se a uns periodistes als quals recriminava crear mal ambient en el club: “la teva interpretació sempre negativa, mai positiva” (pronunciat a l'estil neerlandès, la “v” sona com una “f”). Gairebé suficient per entendre el dolent i el bo. Si ho pensem de nosaltres mateixos (sóc positiu o negatiu?), sembla clar el que tendirem a respondre.

Els sinònims de “positiu” no deixen lloc a dubtes: afirmatiu, cert, veritable, inequívoc, bé, optimista, efectiu, pràctic, pragmàtic, etc. L'adjectiu “positiu”, seria com una metàfora “morta” (els lingüistes em corregiran) que conceptualment pot organitzar-se per metàfores  orientatives com per ex. a dalt/a baix  i dreta/ esquerra, amb el que el “positiu” és “a dalt” i el “negatiu” és “a baix”; el “positiu” és “dreta” i el “negatiu” és “esquerra”.

I més enllà, associativament, podem pensar que “el positiu” és el “feliç”, el “bé”, el “racional”, la “virtut”, etc. El camp semàntic d’allò “positiu” està llaurat fa temps.

El “pensament” és un procés complex en les seves diverses dimensions. El pensament com a fenomen mental probablement suposa la fluctuació i oscil·lació entre estats mentals de disgregació o dispersió i d'integració (aquesta seria la matriu del pensar en l'epistemologia de Bion). Suposa l'absència o un “buit” que és necessari tolerar i contenir. L'origen del pensar, segons ell, tindria a veure amb la capacitat del reverie matern per rebre i transformar la identificació projectiva comunicativa del bebè. El desenvolupament del pensament seria anàleg al procés “digestiu”, un procés capaç de conjugar l'expectativa d'una satisfacció i la tolerància a la frustració o absència de la mateixa, la qual cosa donaria pas a una emergència del símbol.

Aquesta visió sobre el pensament, sembla clar que poc té a veure amb el que pregonen els apòstols del pensament positiu, que més aviat seria com  unes farinetes fàcilment digeribles i excretables, com un missatge tipus Prozac, màgic, bo, i un commodity ataràxic per a temps turbulents.

Més enllà dels seus termes (“pensament” i “positiu”), vegem què és el que s'enuncia i pretén transmetre amb el concepte pensament positiu, doncs malgrat la seva notable extensió i aplicació en molt diferents àmbits (trobar parella, aprimar-se, enfrontar-se amb una malaltia, maneres de fer-se ric, gestionar adequadament una empresa, ser un bon líder, etc.) podem conjecturar uns significats i efectes comuns en l'ús d'aquest concepte.

Quan es diu, “Cal ser positiu”, i variants del mateix, és una apel·lació a la idea de ser optimista i que sent optimista, i per tant positiu o pensant en positiu, tindràs resultats també positius (sigui en salut, èxit o prosperitat) i viceversa. Aquests enunciats es repeteixen fins a la sacietat per part de coaches i llibres d'autoajuda, de la mateixa manera que la repetició d'aquests enunciats per part d'un mateix és una de les prescripcions dels experts, i si és necessari ajudant-se de variades tècniques de “relaxació”. Una de les frases atribuïdes a Dale Carnegie (clàssic inspirador del pensament positiu i autor del, encara avui, supervendes “Com guanyar amics i influir sobre les persones”) deia “Better and better every day”.

Sens dubte, sembla que aquesta manera de fer és benvinguda i acceptada encara que sigui un camí de  “més del mateix”, si no triomfes o no aconsegueixes el teu objectiu la resposta és persistir o que no t'has aplicat prou i has de seguir i seguir. Però és que a més el pensament positiu, en les seves diverses i variades expressions, planteja la paradoxa de ser optimista, ser feliç, o el que sigui, a través d'una obligació en la qual un està atrapat, amb la conseqüència que el no aconseguir-ho comporta un sentiment de culpa per no estar a l'altura o no saber. En el fons és una pedagogia amb el tuf del dur puritanisme (la teva obligació ha d'agradar-te), això sí, sota un mantell cosmètic que abona el simulacre.

Què passa si tinc pensaments negatius? Doncs les receptes, més o menys adornades, consisteixen a reprimir i bloquejar el malestar, negar els sentiments. Ja sabem que passa quan això succeeix, que torna a aparèixer el mateix sota una altra forma i no seria gens estrany que aquest malestar negat s'encarnés en el propi cos.

En conseqüència la negació i dissociació de l'experiència emocional i la no tolerància a la frustració impossibilita l'emergència del sentit, per aquest motiu el pensament positiu es fonamenta en un tipus de pensar- sense- pensament, és a dir, una espècie de rigidesa del món representatiu o una posada en acte d’allò perceptiu sense procés de mentalització. Aquest és el sentit del pensament positiu com a oxímoron.

En diferents esdeveniments, grups d'autoajuda o conferències dels gurus del pensament positiu, en el seu èxtasi, s'arriba a afirmar que “cal evitar a les persones negatives” i òbviament relacionar-se amb les que  són com tu hauries de ser, positives.

“Evitar a les persones negatives” és com dir “L'infern són els altres” (acte final de l'obra teatral de J.P. Sartre, “A porta tancada”), bonic colofó sobre com el pensament positiu entén l'empatia i alhora un clar exemple de pensament esquizoide.

Podríem seguir amb una infinitat de receptes pròpies d'aquesta manera d'entendre les coses, però totes repeteixen i donen voltes sobre el que s'ha dit, com una espècie de pensament “zombi” (éssers sense ànima, la destinació de la qual és empassar i empassar).

En definitiva, el pensament positiu apel·lant a un efecte cosmètic de les experiències, al simulacre i a l'imperatiu del més i més esdevé una bona poció, unes vegades màgica i altres emparada en cert cientifisme, per suportar aparentment els ritmes trepidants, accelerats i voraços del consumisme líquid.

Seria bo per al nostre gaudi i salut mental despertar-nos d'aquest somni terrorífic que és el pensament positiu.

Marcel Cirera                                                                                             Febrer 2015

Un selfie de la Catalunya actual

Probablement la passió que desperten els selfies entre nosaltres sigui una mostra de l’estat d’ànim dels moments actuals. No hi ha lloc, situació o moment que escapi a aquesta gestual embadalida, que sembla que ens enalteixi més enllà de la seva fugacitat, fins que a la volta de la cantonada trobem un altre moment propici per a mostrar-nos.

Doncs, tot selfie és per mostrar-se  als altres, amb la creença que serem vistos, acollits, interessants, és a dir, que formarem part dels altres, encara que sigui en la fantasia (potser amb algun un “M’agrada” a Facebook). Aquest anhel ens acompanya de sempre, o millor dit el nostre self (ie) es constitueix i es va construint amb els altres, doncs des dels primers moments, quan encara hem de veure la llum de l’exterior,  ja formem part de les expectatives i projectes dels nostres progenitors.

Però, més enllà del recurs tècnic i de l’embolcallament de la ideologia tecnocientífica, que li dóna sentit en  la nostra liquiditat consumista, és sens dubte, un signe dels temps, que ens atrapa i ens connecta, efímer, làbil, canviant, però signe dels temps.

Si poguéssim fer un selfie col·lectiu de la Catalunya actual, que hi veuríem?

Imaginem que percebem un conjunt d’ imatges efervescents i bigarrades (“Tricentenaris”, “miquelets”, “estelades” “Pujolets”, “constitucions”, “Diades massives”, “sumes i restes”, “almogàvers”, “la Roca village i algun que un altre supermercat”, “un pessebre fet miques”, etc. i etc.), que podríem considerar un pèl confuses, fins i tot ambigües a nivell manifest, però de fet dependria de la nostra mirada veure el sentit d’aquest tot, veure’n unes o les altres, presents o absents, doncs com deia E. Gombrich “l’acte de veure és fonamentalment interpretatiu”.

Inesperadament, la majoria d’internautes que contempla aquest selfie  s’adona que, com efecte de conjunt, sembla destacar-hi la representació col·lectiva de la identitat actual  i la representació de la pugna per la sobirania, amb els seus contrastos i contraposicions, com una copa de Rubin o potser com les imatges ambigües i sinistres de Jan Švankmajer. 

Tant la identitat actual com l’anhel de sobirania que podríem veure en el selfie són representacions d’il·lusions col·lectives (per alguns), expressions d’uns imaginaris i fantasies d’un grup humà, o d’una part d’aquest, que construeixen unes narracions diverses que molts, fins i tot multituds, se les poden fer seves.

Deia U. Eco.  “Tot món de ficció se sustenta, com si fos un paràsit (jo diria simbiòtic), en el món real, que el món de ficció utilitza com a context”.

Aquest selfie de la Catalunya actual es donaria en un context sociocultural, que metonímicament podríem nomenar “Al mal temps, botigues plenes”, com titulava a la seva portada  el diari Ara (16.8.14), propi de les democràcies occidentals d’hegemonia neoliberal i consumista, que òbviament impregna la mirada (m’hi he referit en l’article, “Les identitats i els Altres”  17.7.14).

Però, de fet em pregunto: Com ens veiem i sentim en aquest selfie col·lectiu? Com veiem i sentim la representació de la identitat i de la sobirania en el propi context d’una “societat  líquida”, que tan magistralment ens ha explicat Z. Bauman?

Al meu entendre, hi ha dues grans maneres de veure’ns i sentir aquest selfie de la Catalunya actual.

La primera, dominant i hegemònica en la nostra cultura, és la que veu el retrat d’una manera estàtica, literal, la que diu: “és el que hi ha”, la que porta l’empremta de la “realpolitik” i entronitza la sobirania de la raó (mai millor dit), tot oferint-nos en safata de plata les idealitzacions més diverses.

És la manera de veure que entén que la memòria històrica esdevé quelcom inalterable, allò que sempre és i ha estat, al marge de qui ho pensa i del moment en què es pensa, com per exemple l’escena representada pels entranyables “miquelets” fent guàrdia a l’entorn del President Mas, en la commemoració del tricentenari de la darrera batalla guanyada a Talamanca.

Redescobrim el castell de Cardona, la “Ruta del 1714”, la catalanitat de Colón ( vull dir Colom), les muntanyes de Montserrat en el quadre de la Gioconda, etc. i un dia ens despertem amb la noticia que un pare de la pàtria ens l’ha fotut. Pujol, tot i semblar-ho no és un Bárcenas qualsevol, entre altres coses perquè ha estat un objecte idealitzat, cosa que explica els sentiments de “pena i desengany” que, com molts, declara haver sentit Eduardo Reyes, president de Súmate.

De sobte hi ha pressa, (¡mala consellera!), per vestir, per reencarnar, o fins i tot ressuscitar  el propi panteó històrico-mitològic, per tal d’omplir el buit d’una orfandat que la “societat liquida” sembla que no acaba de cobrir, doncs davant la vivència d’amenaça, que actualitza aquest buit, es reactiven els records dels “traumes escollits”, com diu Volkan, que desvetllen els sentiments de pertinença i els vincles col·lectius, però també els prejudicis i estereotips.

Aquesta manera de veure és també una manera d’evadir els conflictes, potser fruit del convenciment de les virtuts de la “realpolitik” i que s’expressa, a través d’insignes prohoms de l’espectre polític, tertulians i periodistes orgànics, tot dient, més o menys: “el debat central és una qüestió de sobirania i no d’identitat, doncs d’identitat cada u té la seva”.

Però en la seva curta mirada no veuen (no poden o no volen veure) que la sobirania, com a capacitat de decisió, corre paral·lela i depèn de la maduració identitària, individual o col·lectiva. És a dir, la maduració i integració dels processos d’identificació i d’investiment en el grup, que constitueixen la “mentalitat” del grup humà en condicions habituals (doncs en condicions d’amenaça es desperten també prejudicis i estereotips), contribueixen a decisions més autònomes i menys contradepenents.

Pensar la identitat d’un grup humà, doncs d’això parlem, no és una qüestió fàcil, cert, però evitar plantejar-s’ho o negar-ho, no deixa de ser un flac favor a les aspiracions d’un sobiranista, doncs no és possible construir o transformar allò que es manté absent.

Què són, sinó signes d’identitat les banderes amb les barres i les estrelles onejant en infinitat de cases nord-americanes, país on millor s’expressa la fal·làcia de l’anomenat patriotisme constitucional? o De què parlem quan sovint es fa esment de les dues ànimes del PSC? o Quan en M. V. Montalbán deia que el Barça era com l’exercit desarmat de Catalunya?, etc.

Un altre exemple de “realpolitik”, propi d’aquesta manera de veure el selfie, el podem trobar en la reducció “científica” dels fenòmens socials a càlculs i xifres i a determinades interpretacions de les mateixes. Així per exemple, en un article titulat “La victòria en xifres”, S. Cardús, basant-se en el Baròmetre del CEO (1a onada del 2014), dedueix que: “La segona conclusió clara a què permeten arribar les dades disponibles és que el no a la independència té una base molt més identitària, emocional, que no pas el sí, que és fonamentalment polític i pragmàtic.” Aquesta és una clara y coneguda visió reduccionista que pretén explicar els comportaments i les dinàmiques emocionals a traves d’allò literal i declarat (una cosa es el que diem i l’altre el que sentim, sobretot en temes diguem-ne delicats) i en la que l’autor, a la vegada, pressuposa un criteri de certesa i de valor a la resposta racionalitzada de les “dades disponibles”, és a dir, com si allò “polític i pragmàtic” fossin les parts elevades i allò identitari i emocional fossin les parts baixes (podem fer fàcils analogies).

Aquesta primera manera de veure reflecteix, al meu entendre, unes determinades idees i paradigmes dominants (la fe en el “progres” i la raó, la veneració del discurs tecnocientífic que intenta esborrar la subjectivitat, etc.) de certes elits governants (o castes, com diuen alguns) i dels seus pregoners, que dia rere dia es disputen els espais dels circs mediàtics amb la suficient opacitat per a poder continuar gaudint del pastís, amb la complicitat (conscient o inconscient) dels que queden enganxats en l’embadaliment d’aquest selfie.

Hi ha, però, una altra manera de veure i sentir aquest selfie, que seria una espècie de “meta-self (ie)”, és a dir, una mirada que partint del present ens permet conjecturar sobre el passat, que entén que la memòria, personal i col·lectiva, és la influència constant del passat en l’organització de qualsevulla situació del present. ¡La història objectiva no existeix, al marge dels relators i dels seus instruments!

Una manera de veure i de sentir que posa en el centre del pensament la subjectivitat dels grups humans, les seves vivències i aspiracions, més enllà de l’esmorteïda visió tecnocientífica dels fenòmens socials.

Així podríem veure que la identitat d’un grup humà, en aquest cas Catalunya, és un procés dinàmic i complex, que es construeix progressivament i que avui es dóna en un context sociocultural psico-degradable (“consumisme líquid”), on les identitats es fan i es desfan i les identificacions s’encarnen de sobte per tornar-se a reencarnar en un altre fenomen o objecte divers, i que té com a conseqüència l’emergència d’identitats làbils i fragmentaries, que res tenen a veure amb la vella trilogia Estat- Nació- Territori.

Actualment, potser com mai en la història, la identitat i la sobirania tenen a veure amb el diferent i sobretot, tant l’una com l’altre, necessitem pensar-les des de l’experiència dels subjectes que conformen el grup/s, amb els seus anhels i esperances, amb les seves idees, conscients i inconscients.

Avui sabem, des de diferents òptiques, que el poder de decidir és limitat, però sobretot és un procés que opera lluny del “càlcul racional eficient” de les opcions, doncs de fet opera a partir de les emocions i sentiments en joc.

Conceptes com identitat i sobirania, necessiten ser repensats. Estem vivint un moment de canvis profunds en la història de la humanitat, en el que certes formes d'organització social  se'ns estan tornant inservibles, i potser tot això succeeix a una velocitat que fa difícil pensar-les, però aquesta és la nostra opció.

Les societats són cada vegada més complexes i plurals en el seu interior i existeixen nuclis resistents a la uniformització que reclamen la seva diferencia (Catalunya n’és un bon exemple, però també els conflictes identitaris a la França  jacobina o el recent conflicte a Missouri), a la vegada l'entorn d'interdependències fa inservible el concepte de sobirania entès com a àmbit exclusiu de decisió, i així arreu les aspiracions sobiranes dels pobles i dels grups humans es fan persistents.

Per tot això, lluny de posicions enrocades i impositives, ens cal articular les diferències, que són diferències en la manera de viure, sentir i veure la relació amb els altres (i que encara que no surtin al nostre selfie, hi són), tant a dins de la mateixa comunitat, en aquest cas Catalunya, com des dels “estats-nació” (Estat Espanyol) respecte a la seva pròpia diversitat, a través del reconeixement d’aquesta i de la renúncia a posicions dominants i coactives.

La identitat i sobirania que podem conjecturar, amb aquesta altra mirada del nostre selfie, ha de ser diversa, plural, respectuosa, tolerant amb els subjectes i les seves aspiracions.

En les nostres societats complexes  probablement no hi ha altra opció, més enllà de la barbàrie, sinó l’acord amb el diferent, fugint de la subordinació i la imposició, com a via per construir la convivència.

Marcel Cirera                                                                                 Agost 2014