Supervivents de càncer a Catalunya

RESUM PER A LA PREMSA

Supervivents de càncer a Catalunya

La millora de la  prevenció, la detecció precoç, el diagnòstic i el tractament del càncer ha comportat en les últimes dècades un augment de la supervivència.

A Catalunya l’any 2012 hi havia aproximadament 107.778 persones que convivien amb un diagnòstic de càncer (60.606 homes i 47.172 dones). Es constata que l’augment anual de supervivents és al voltant de l’1,6% en les dones i de l’1,7% en els homes. Per tipus de càncer el de pròstata en els homes i el de mama en les dones són els de major prevalença.

Cada any es diagnostiquen també uns 200 càncers infantils (en menors de 15 anys).

Quan el metge et diu “a partir d’ara pots fer vida normal”

Els resultats de la investigació qualitativa encarregada per la FECEC[1] sobre les vivències de persones que han finalitzat un tractament oncològic  conclouen que:

Els supervivents necessiten encaixar l’experiència viscuda i reorganitzar la vida

En el moment del diagnòstic d’un càncer el sistema sanitari es converteix en l’eix entorn del qual gira el dia a dia dels pacients i de les seves famílies. Malgrat ser una etapa dura on s’han de passar moments d’incertesa i de patiment físic i psíquic, l’objectiu és clar: la lluita contra la malaltia. L’experiència es descriu com un moment en què es rep molt suport per part dels professionals i de l’entorn.

  

La necessària desvinculació dels serveis de salut a la finalització del tractament, provoca una sensació de desempara que és comú entre els supervivents i, en el cas dels infants, en els pares. El retorn a la normalitat significa encaixar l’experiència viscuda i redefinir molts aspectes de la vida.

La malaltia i el seu tractament poden deixar seqüeles físiques: mutilacions, cronicitat,...però també seqüeles emocionals: canvis en les relacions familiars i de parella; pèrdua de la feina; vivència d’estigma social;...i no sempre es troba el suport necessari per poder-hi fer front.

Destaquen les dificultats del supervivent per a la reincorporació laboral i en l’àmbit financer

En la tornada a la vida quotidiana de les persones que han patit un càncer, destaca  especialment les dificultats en l’àmbit laboral, com les d’adaptació al ritme de treball, situacions d’abús en la rescissió de contractes a partir de la malaltia o la necessitat de reorientació en el cas de treballadors autònoms. I en l’àmbit financer, on es troben impediments  per obtenir crèdits bancaris o assegurances, degut a un criteri obsolet sobre la supervivència de persones amb càncer. En el cas dels infants i joves preocupa  la reincorporació al mon educatiu.

Les necessitats del supervivent van més enllà del sistema sanitari

Passar del guarir al tenir cura

El creixement del fenomen del supervivent de càncer planteja d’una banda la necessitat d’oferir un suport que ajudi a l’adaptació d’aquestes persones, infants i adults,  a una nova situació. Aquest suport ha d’oferir la possibilitat d’una elaboració emocional de l’experiència viscuda i la cobertura de necessitats operatives concretes: maneig de seqüeles, consells dietètics, assessorament laboral i educatiu, ... La persona ha de passar d’estar en mans dels altres a estar en mans d’ella mateixa.

Es tracta d’un treball de proximitat en el marc d’allò que és psicosocial pel qual les entitats i associacions de lluita contra el càncer tenen un posicionament adequat.

Promoure canvis  socials que ajudin a la reincorporació

Cal millorar la normativa laboral o els criteris financers per tenir en compte la realitat del supervivent de càncer, així com evitar l’estigma social augmentant  el coneixement de la realitat de supervivent.

Continuar aprofundint en el coneixement de la realitat del supervivents

Tenint en compte les especificitats dels diferents processos oncològics i les diversitat de realitats, segons l’etapa vital, situació social,...és important seguir estudiant aquest fenomen per adequar les mesures de suport necessàries.

---

[1] “Supervivents de càncer a Catalunya”. FECEC-EPIRUS. 4.2.14

Les dinàmiques i conflictes en els grans grups. L'exemple Catalunya-Espanya

Sembla difícil que quan hom esta en mig d'una batalla pugui pensar, cosa que fàcilment també podem reconèixer quotidianament en multitud de conflictes socials de tot tipus, des de la guerra  o genocidi sirià fins a la diversitat de conflictes que s'han anat desenvolupant recentment a Europa com a conseqüència de la crisi, doncs de fet prevalen les actituds i conductes mes primitives que podem trobar en els grups humans.

M'estic referint als grans grups humans, com a grans col·lectius de milers o milions de persones que d'una manera o d'una altre tenen i comparteixen unes senyals, símbols, estereotips i historia que els diferencien i amb els quals s'identifiquen (per ex. els alemanys, els musulmans, els catòlics, els seguidors o socis del Barça, etc.), que sovint proporcionen autoestima i a vegades fins i tot plaer. Certament son grups mes o menys heterogenis en el seu si, que estan dotats, en major o menor grau, d'unes formes d'organització, unes estructures de poder i uns lideratges.

Quan aquests grans grups entren en conflicte, en tot cas, el que apareix com a dominant son unes formes de pensament escindit i desintegrat, una dissociació entre bons i dolents (òbviament depenent de l'òptica des de la que es miri), la negació i la projecció, que actuen com a defenses col·lectives predominants en les relacions establertes. De fons aquest es el seu modus operandi, mes enllà dels discursos perifèrics que s'estructuren en forma de narracions mes o menys elaborades, que poden agafar el caire de debat polític, religiós o futbolístic entre posicions encontrades, que es renova i perviu en el temps, a partir d'uns moments determinats.

Podem trobar multitud d'exemples històrics i presents. En l'actualitat contemporània un dels enfrontaments que exemplifica millor el que estic dient es el conflicte israelià –palestí, amb una ja llarga historia de sofriments i hostilitats sagnants.

Aquestes dinàmiques socials es donen en un context històric determinat i habitualment van mes enllà d'una situació puntual, es a dir, tenen una mes o menys llarga pervivència en el devenir de certes societats.

Essent així, no cal insistir massa en que estan ubicats en unes situacions polítiques  i de poder especifiques, però aquestes dinàmiques socials dels grans grups, com dèiem, varien segons el moment, les correlacions de força i lideratges polítics (ex. pensem en el referit conflicte entre palestins i israelians, i les figures de Arafat i S. Peres o l'època de A. Sharon , les intifades, etc.), però no es poden reduir a l'acció política convencional, sinó mes aviat son interactius amb ella, lo polític sovint es un emergent del pols i d'aquestes vivències socials.

No cal dir que el poder mediàtic i els missatges de l'opinió publicada influeix en la percepció de les dinàmiques d'aquets grans grups, però tampoc ells en son generadors i originaris exclusius.

Sense anar mes lluny, avui ens trobem entre nosaltres amb el conflicte Catalunya-Espanya, conflicte de dimensions creixents i que per mes que un es posi una vena als ulls , quan se la treu o li treuen s'adona que continua creixent.

A la relació Catalunya-Espanya es aplicable tot el que he dit abans i actualment el que preval es aquella dissociació i negació a la que em referia. Cada dia hi han més i més evidències d'unes actituds i comportaments, vehiculats pels polítics de torn, mitjans de comunicació i altres, que responen a lògiques primàries i fortament dissociades.

Fa uns dies Felip Puig, conseller  d'Empresa i Ocupació de la Generalitat declarava "El govern espanyol tot el que fa, ho fa malament" i recentment el ministre de l'Interior d'Espanya, J. Fernández Diaz deia que a Catalunya  "se esta contaminando la convivencia" i s'està produint una "quiebra social, familiar" i afegia que els de Mas (el President de la Generalitat) estan fracturant a la societat catalana fins el punt que aquests Nadals ha pogut  comprovar que hi ha famílies o amics que han optat per a no reunir-se.

I mentre determinats dirigents del sobiranisme català defensen la celebració del referèndum i el dret a decidir, val a dir que amb el suport de les grans mobilitzacions d'una part important de la ciutadania de Catalunya, des de el govern espanyol es nega una i altre vegada aquest dret  i a la vegada diverses veus de dirigents  polítics del PP i el PSOE plantegen una sortida utilitzant la "força de la llei", etc. etc.

Els exemples d'aquest conflicte, a traves de la veu de molts polítics i també de gran part de l'establisment- mediàtic, serien interminables, però tots tenen en comú, d'una manera o altre, l'absència d'un diàleg (paradoxalment en boca de tots) que es basi en l'acceptació de la diferencia  i de la possibilitat de visions encontrades, doncs la dinàmica dels bons i dolents es la que s'imposa, com he referit anteriorment.

No es nomes un conflicte polític, ni nomes un conflicte de poder, es un conflicte de fons que te les seves arrels en diferents identitats col·lectives, amb diferents visions i també amb els seus estereotips i prejudicis, la qual cosa sembla difícil d'entendre per part de molts analistes i polítics honestos, que basant-se en el seu racionalisme il·lustrat  els dificulta entendre que el grups humans es mouen per altres paràmetres (per ex. les fantasies i narratives col·lectives, les defenses d'allò que se sent amenaçat, etc.) que no son la lògica racional.

En aquest sentit em sembla interessant assenyalar unes coincidències entre pensadors que plantegen visions diferents de les habituals i que provenen de diferents òptiques i procedències: L. Moreno, J. Fontana i V. Volkan.

Luis Moreno, doctorat en ciències polítiques i sociològiques per la Universitat d'Edimburg i membre del Consell Superior d'Investigacions Científiques diu en una entrevista (2.1.14., Edimburg):

" Sóc un tipus estrany... Sent madrileny, fa trenta anys ja vaig fer la tesi doctoral sobre els casos català i escocès, però llavors ningú podia pensar que la situació es desenvoluparia així. A vegades no es veu, però la tesi ja plantejava que aquests processos latents són molt profunds, no són flor d'un dia ni d'un partit que vol el poder. No era un “ànec mort” com deia Thatcher." I continua mes endavant " Espanya hauria d'entendre que Catalunya és un subjecte polític. Ho pot negar, dir que és el conjunt de la ciutadania espanyola com diu la Constitució, i també ho puc entendre, però no es pot mirar cap a l'altra banda amb tot el que està passant. El catalanisme ha estat guiat per les elits, però no és elitista, no està prefabricat ni és artificial."

Josep Fontana, historiador  i actualment  professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra va fer la lliçó inaugural del simposi «Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica 1714-2014», que va aixecar molta polseguera en diferents àmbits polítics i mediàtics. Fontana diu en la seva conferencia ("Espanya i Catalunya: tres-cents anys d’història"):

" Hi ha un aspecte concret que voldria destacar al final d’aquest breu resum d’una llarga trajectòria, i és que tot el que he volgut explicar, la continuïtat d’aquests tres-cents anys d’història, no es pot entendre si s’oblida que, per sota dels esdeveniments, i donant sentit a la seva trajectòria, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que ens ha permès preservar la identitat i la llengua contra tots els intents de negar-les. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un entrebanc.

He citat abans l’exemple dels milicians de 1841 i de la seva afirmació de catalanitat, fruit d’una mena de saber popular que s’ha transmès d’una generació a l’altra. Jo mateix no dec pas els primers elements de la meva consciència a l’escola, que era en els meus temps, als anys quaranta del segle passat, la del franquisme, on els cants i els crits oficials del règim eren una pràctica quotidiana, sinó que l’he rebuda de la meva pròpia família i de l’entorn ciutadà en què vivia, que han estat els transmissors d’aquesta herència de sentiments i de cultura."

Vamik Volkan, doctor en medicina, docent i supervisor emèrit de l'Institut Psicoanalític de Wahsington i membre del Centre de Negociacions Internacionals fundat por Jimmy Carter, ha intervingut  en multitud de tasques sobre conflictes ètnics i, sota els auspicis de l'ONU, en conversacions extraoficials entre representants de societats i pobles en conflicte. En un article titulat "Large-group Identity and Shared Prejudice"  (2013) referint-se als grups grans diu:

" A les nostres vides rutinàries no estem especialment preocupats per la nostra identitat com a grup gran ... de la mateixa manera que normalment no estem preocupats per la nostra respiració".

I continua dient, que per un incident, o per causa "d'Altres", milers o milions de persones "comencen a estar disposats a fer alguna cosa per reparar-la, mantenir-la i protegir-la i, quan ho fan, sovint estan disposats a tolerar graus extrems de sadisme o masoquisme si consideren que això que fan els ajudarà a mantenir i protegir la identitat del seu grup gran."

En les tres referencies citades es parla, al meu entendre, en termes de la identitat de grup, com un procés profund que dona sentit de pertinença, un "nosaltres", i es sobre aquestes identitats amb els seus estereotips  i prejudicis, benignes o hostils, sobre les que es construeixen i perviuen els conflictes grupals en els grups grans.

Certament es mes difícil treballar amb aquests grans grups que amb grups o institucions mes reduïts i delimitats,  però amb el nou tipus de civilització que estem construint (TIC, nou tipus de globalització, etc.)  i els conflictes que la travessen (noves formes migratòries massives, conflictes de representativitat, etc.), cal trobar i reforçar noves maneres de veure i treballar amb aquestes grans dinàmiques grupals, car el vells mètodes de governança i diplomàtics no acaben sent vies útils pel seu abordatge, doncs en gran mesura també son portantveus dels mateixos prejudicis i estereotips.

Val a dir-ho, calen dosis de coratge per part dels líders i organitzacions implicades en aquests gran grups, a vegades la por a perdre posicions guanyades, encara que doloroses, fa que es pensi que "ara no es el moment" i així anem mantenint el conflicte.

Hi han diferents experiències de treball en aquest sentit, tot i que minoritàries, que estan estudiant  i treballant sobre el terreny (ciutats, conflictes, negociacions, etc.) des d'òptiques que intenten posar de manifest el que hi ha de latent, els sentiments i pensaments en gran mesura inconscients, les resistències i inèrcies, d'aquests grans grups dels que tots, d'una manera o altre, en formem part.

L'experiència de treball en aquestes tasques en ensenya que a mesura que cada grup es va fent mes capaç de valorar a l'altre, menys preocupat de ser acusat i per tant menys propens a culpar a l'altre, es va fent mes possible de pensar junts sobre les vies de millorament del conflicte.

Valenti Almirall, salvant les distancies de tot tipus (històriques, etc.) i les meves discrepàncies respecte a la seva visió, ens dona un exemple de reflexió oberta en el seu llibre "Lo catalanisme" (https://ca.wikisource.org/wiki/Categoria:Lo_catalanisme), publicat el 1886, quant es planteja (Cap.II "Lo caràcter castellà" i Cap.III "Lo caràcter català") el conflicte Catalunya-Espanya intentant entendre i explicar l'Altre a partir de la seva valoració.

Cal mirar mes enllà del prejudici, mirant d'altre manera , mes integrada i menys dissociada.

                                                                                              Gener de 2014

Marcel Cirera 

¡ Difícil, però podem triar!

Quan els individus o els grups humans ens sentim amenaçats, les respostes més bàsiques o primàries solen ser unes vegades l'atac al subjecte o cosa que amenaça i altres el refugi o la fugida del amenaçant, respostes similars a les que podem observar en la majoria dels animals .

Quan les condicions d'amenaça se senten incrementades (com passa amb les crisis de diversa índole que ens afecten actualment, amb les pors instal · lades en les nostres ments , amb els vincles socials esquerdats, etc . ), al costat d'aquelles respostes primàries , es reforcen les pertinences a grans grups ( no sempre de manera conscient ) com a vehicles identificadors i de referència, a manera de contenidors de les ansietats no digerides i necessitades de canalització .

I quan tot això succeeix en unes societats que han inscrit en el seu frontispici el deure de la recerca del plaer i la recerca de les satisfaccions pels camins més curts, les conseqüències de tot això solen propiciar paradoxalment més malestar, desplaer i frustració .

En aquestes circumstàncies , les estratègies d'elecció i decisió en la persecució del desig i en la recerca del plaer immediat esdevenen, en molts casos , una roda perversa d'insatisfacció, que pel que veiem habitualment l'ha de pagar l'Altre, l' estigmatitzat (sigui emigrant, dona, sunnita, homosexual, etc . ) .

Molt s'ha escrit i debatut, des de les més diverses òptiques,  sobre el sentit i la funció del binomi plaer / dolor . A. Damasio , al << Post scriptum >> del seu conegut llibre "L'error de Descartes " diu al respecte: " Amb tota probabilitat, ( el dolor i el plaer ) van ser també les palanques que van controlar el desenvolupament de les estratègies de la presa de decisions socials ". I prossegueix més endavant dient: " és el senyal relacionat amb el dolor el que ens fa apartar del problema imminent ... És difícil imaginar que els individus i les societats governades per la recerca del plaer, tant o més que per l'evitació del dolo , puguin sobreviure en absolut ".

Gran part de les nostres poblacions viuen instal · lades en les amenaces i conflictes referits anteriorment, estesos, incrementats i recreats des dels anys '50 fins a la crisi actual de les societats del " hiperconsum ", en què les vivències d'incertesa , de desemparament i de pèrdua dels vincles socials i llaços comunitaris busquen desesperadament una sortida .

Sortides poden haver-n'hi moltes, doncs com deien els antics estoics, "el que ens fa mal no és tant el món que ens envolta com les idees que tenim al cap" (Epictet ).

Més enllà de l'acord o desacord amb aquesta afirmació, que no discutiré aquí , el que sí entenc necessari és que aquestes sortides, a què al · ludia, siguin fruit de la recerca del sentit més que de la realització de l'impuls immediat del desig, un sentit que a ser possible connecti amb el més madur de l'ànima humana.

Però, pel que sembla, les coses no van per aquest camí sinó per camins més tràgics , la majoria de les vegades, o també pels camins de la farsa, la banalitat i la mediocritat. Al meu entendre, aquests segons són la cara amable, somrient i evitadora dels primers.

En un dia qualsevol, les notícies quotidianes poden il · lustrar aquestes eleccions i decisions tràgiques . Dia 28.8.13 . : "La guerra de Síria deixa un milió de nens refugiats ", " Alerta nacional pel robatori de cabell a dones a Veneçuela" (La Vanguardia ), " Crema de cotxes amb matricula de Gibraltar a La Línea " (Ara); " Vaig patir un tracte vexatori per haver parlat en valencià " ( Vila Web); " Tres menors assassinen un jove a Oklahoma per avorriment ", "l'alcalde que va afirmar que els executats per Franco " ho mereixien " assegura que el PP li ha perdonat " ( El País ) .

És cert que la recol · lecció d'aquestes notícies és intencionada, però a la meva manera de veure, són un reflex variat l'estat mental en què vivim .

L'altra gran avinguda per la qual deambulen moltes apetències i desitjos, la qual he anomenat com a farsa, crec que queda singularment il · lustrada per un article l'aparegut a El País el 23.8.13 , "Les " betches ", immensament superficials i orgulloses de ser-ho ", que al meu parer no té desperdici .

Emma Watson , caracteritzada com Alexis Neiers , la ' betch ' roba fortunes en què es va inspirar 'The Bling Ring ' .a llegenda

Les " betches " com a grup, amb la seva dinàmica i connexió a través de la Xarxa, han trobat un receptacle en què externalitzar còmodament les seves parts no desitjades, això sí, revestit de tot el glamour i fascinació del seu missatge .

Probablement les " betches ", amb la seva particularitat, a part de representar una excrescència (de fet el seu llenguatge remet a això ) de la compulsivitat del desig propi una " societat malalta", representin també, com a grup de pertinença, una de les variades formes de calmar les ansietats .

És un exemple, potser extrem, d'aquelles formes de recerca de possibles sortides davant el col · lapse, que està dins de nosaltres i que representa l'estat existencial de gran part de la subjectivitat, en unes societats que progressivament han fet desaparèixer altres formes del plaer, que no siguin l'ànsia immediata i insaciable sublimada en els objectes i en el poder .

Els camins de la tragèdia i de la farsa s'expressen també, individualment i col · lectivament, a través de les seves respostes primàries guiades pel desig irrefrenable, allò que alguns es referien com la " ansietat davant l'estrany " .

Davant d'aquestes variades maneres d'investir el més primari i regressiu podem triar explorar altres camins ( potser més ardus i menys brillants ), que per exemple regulin el " Desig" hiperconsumista de les subjectivitats dominants en les nostres cultures i al costat d'això prendre en consideració comportaments tan dignes , davant la més cruel de les adversitats , com els de Viktor Frankl en el camp de concentració d'Auschwitz .

Diu V. Frankl, psiquiatra i escriptor, en el seu llibre ("L'home a la recerca de sentit"): " les experiències de la vida en un camp demostren que l'home té capacitat d'elecció. " ... "L'home pot conservar un vestigi de la llibertat espiritual , d'independència mental, fins i tot en les terribles circumstàncies de tensió psíquica i física " ... "el tipus de persona en què es convertia un presoner era el resultat d'una decisió íntima i no únicament producte de la influència del camp " ..." (Un home ) Pot conservar el seu valor, la seva dignitat, la seva generositat . O bé , en la dura lluita per la supervivència, pot oblidar la seva dignitat humana i ser poc més que un animal ... "

Marcel Cirera                                                                                 agost, 2013

Creences i canvi mental

Ple mes d'Agost, la canícula estiuenca col·lapsa els ritmes vitals, els esdeveniments públics semblen ballar al són d'una repetitiva cançó d'estiu, els homes del temps anuncien sorprenents tempestes en gots de plàstic... Mentre sembla com si tot el frenesí quotidià s'alenteixi (per uns més que per a uns altres), m'assalten algunes notícies, que no per conegudes són menys turbulentes (bombardeig a la ciutat d'Alep, cop militar a Egipte,...) i així unes darrera les altres. 

Els mitjans de l'opinió publicada pugnen per esdevenir opinió pública, es teixeixen i construeixen realitats fictícies, dramàtiques o banals (Alerta! Es busquen dos submarinistes ofegats,...però resulta que els troben tranquil·lament a la seva casa), per així mantenir el clímax de l'audiència i l'hegemonia de certs estereotips dominants. 

Sota aquest panorama, i entre una novel·la i novel·la, la meva ment vaga impactada per certes notícies i esdeveniments. Conjecturava sobre com rebem, atribuïm sentit i integrem, personal i socialment, aquests impactes i les experiències emocionals conseqüents. I sobretot, quan aquestes adquireixen un cert caràcter de fixació i esdevenen creences i estereotips, que interfereixen o inhibeixen el canvi i creixement mental.

Entenc que existeixen unes coincidències subjacents, tant en la forma en què s'emeten certs missatges com en la manera de percebre'ls i atribuir-los sentit -no pensat-, perquè puguin esdevenir mentalment experiències fixades o establertes. Més endavant tornaré sobre això.

Mentrestant, em vaig topar amb una interessant entrevista realitzada a Manuel Castells, en un diari argentí, titulada “La sociabilitat real es dóna avui en Internet”, de la qual en trec algunes de les seves afirmacions.

El conegut sociòleg en referir-se als moviments socials diu: "els moviments socials no busquen prendre el poder. Mai."; "El moviment social busca canvis en les ments de les persones i en les categories culturals amb les quals la societat, normalment, es pensa a si mateixa". I afegeix, "Per a ells l'important no és el producte sinó el procés. Perquè el canvi és mental i és a llarg termini." 

En relatar la relació entre els moviments socials i Internet assenyala: "Neixen i viuen en Internet, però per trobar-se amb la societat han de sortir a l'espai públic." "Internet en lloc de disminuir la sociabilitat l'augmenta, en lloc d'alienar contribueix a desalienar, en lloc de deprimir contribueix a manejar millor la depressió i l'estrès." "Internet està absolutament vigilada. Però no està controlada, en el sentit que no es pot interrompre el missatge."

Més enllà de les conseqüències que Castells extreu sobre la sociabilitat d'Internet, algunes de les quals em semblen si més no discutibles o matisables (per ex. "manejar millor la depressió i l'estrès", etc.), m'agradaria subratllar dues idees, que em semblen clau, d'una banda, la que "el canvi és mental" i per una altra que (Internet) "no està controlada".

Cavil·lant sobre el canvi mental, i deixant-me envair pel dubte canicular i estiuenca, considero que la repetició (de creences i estereotips), el "més del mateix", és potser una de les formes més potents de no-canvi i alhora una forma de "control" social (a Internet i fora d'ell), a través de l'estandardització de les categories culturals amb les quals ens pensem.

Aquesta repetició està a la base d'aquelles coincidències subjacents, a les quals em referia, dels missatges mediàtics de tot tipus, i la seva recepció, als quals estem contínuament exposats, les conseqüències de la qual probablement consisteixin en la construcció de memòries, percepcions, desitjos, accions, discursos, marcs i categories mentals per pensar el social.

Òbviament, tot això, en el marc d'unes relacions de poder que organitzen i institucionalitzen les nostres vides en funció dels interessos i valors d'els qui el posseeixen.

Així, el devessall informatiu en la qual vivim, moltes vegades pervers, és promotor de marcs mentals per aniquilar la capacitat del subjecte de pensar per si mateix i dirigir la ment cap a uns clixés i estereotips concordes amb els poders diversos.

Aquestes coincidències subjacents són narracions subtils, la majoria de les vegades implícites, que estructuren els missatges i reforcen determinats marcs mentals per pensar ("adequadament") el món, amb els quals es fixen i cimenten les creences, algunes d'elles amb resultats terribles. 

Recordem les bastes però eficaces construccions narratives de l'Administració Bush per preparar la guerra de l'Iraq ("L'eix del mal", "les armes químiques en possessió de Sadam"). 

Però, com deia, existeixen altres narracions més subtils i elaborades que sovint es filtren en la ment social i aconsegueixen l'aquiescència de les gents i que a manera de coincidències subjacents les podem trobar diluïdes en diferents discursos.

Així, per exemple, el "bonisme", l'excés de positivitat, la cultura de l'optimisme, són estereotips i categories culturals de la "Societat del cansament" (de la qual parla en el seu llibre, Byung-Chud Han), societat del rendiment en la qual res és impossible, hiperactiva fins a la mania.

Un altre exemple de marc mental dominant en els nostres àmbits, i cada vegada més estès, és el que podem considerar com a "cultura de la por", construint pors de diferents tipus, que inciten respostes que van des del control del cos fins a l'exclusió del diferent. 

No són aliens a l'anterior certs moviments socials alternatius, que en els seus discursos i accions (expectatives idealitzants, projeccions del "mal" sobre els Altres, ortodòxies gairebé fonamentalistes, etc.), de vegades, semblen coincidir amb les creences i estereotips que diuen combatre. A la meva manera de veure, farien bé de prendre's de debò a Castells quan diu que "el canvi és mental". 

Aquestes coincidències subjacents de significats estan presents quotidianament en les nostres vides a través dels discursos socials i mediàtics, siguin polítics, econòmics, publicitaris, tecnològics, etc. 

Efectivament, el canvi en les relacions humanes és primàriament mental (entengui's el mental com alguna cosa individual i social)

No hi ha mètodes ni receptes miraculoses per al canvi mental, però probablement tingui molt a veure amb la nostra actitud, amb la nostra capacitat d'interacció-comunicació (posar en comú), i entre unes altres, amb la capacitat de tolerància i autoreflexió. 

No és fàcil, doncs desarticular aquestes coincidències subjacents, que s'expressen en forma de creences i estereotips, pot ser dolorós, encara que solament sigui perquè perdem quelcom, que encara que sigui dolent, és un dolent que és nostre.

Ja Sòcrates parlava de la necessitat del "coneix-te a tu mateix", com a correlat de la virtut i del benestar psíquic, doncs considerava que aquella no depèn de les coses externes sinó dels valors de l'ànima.


Marcel Cirera                                                                                 agost, 2013