Els meus mites, les meves eleccions quotidianes, i sobretot les meves memòries em recorden qui sóc i qui no sóc.
Podrà la inteligència artificial reconstruir el meu puzle?
Jo, avui, ho dubto.
CXVII
Que fem amb el moribund? Ja te el cami fet. El que resta és una sinistra rondalla de la mort, amb diversos dansaires
El personatge del moribund encapsulat, o el del que es pot sentir una gran culpa, o del que sentim una gran indiferència d'allò que només és un objecte de projecció.
O simplement, el que representa la pena necessària per la pèrdua, una pena empàtica. La pena de pocs. L'acompanyament en la pèrdua.
Pensar sobre la solitud, és pensar sobre diferents experiències d'aquesta, car si partim de la nostra vivència, aquesta està en relació amb el nostre estat intern i el context en què ho pensem.
- Hi ha una solitud en què hom només veu el buit, l'absència, el rés, amb un sentiment de neguit amarat d'ansietat. Podria dir que, en termes d'espai, és com un mar infinit que engoleix tot, fins i tot, l'intent de ser pensat.
- Tolerant l'anterior estat, pot aparèixer, aquesta és la meva experiència, una solitud en què una part del self dialoga amb els objectes interns (així en una conversa m'aparegué la frase: "Fent companyia a la solitud")
- I finalment, sento una solitud "productiva", que brolla dialogant, amb un self-idea, que es desenvolupa a partir de l'anterior, on em sento connectat amb les coses, on el que podia aparèixer com aliè es fa proper, on el que era desconegut pot donar lloc a un pre-concepte. Una solitud pensada des de l'experiència.
La solitud la portem inscrita des del naixement.
Venim a un món on no sabem viure, necessitem l'altre per poder viure, necessitem ser acollits i per tant depenem de l'altre per poder viure, tant com necessitem l'aire per respirar.
En aquest sentit naixem separats, sense identitat, desadaptats a un medi, la vida, i imprescindiblement o som acollits o morim. La mare acull, normalment, les ansietats arrasadores del bebè, sobretot l'angoixa d'abandonament (el buit-la por).
Els grups ja des del principi són un refugi contra la por, contra la manca d'acolliment de l'altre. D'aquí el pànic a ser exclòs, a deixar de pertànyer al grup, a ser expulsat del grup. Aquesta por a l'abandonament te l'arrel en el terror de nadó.
La solitud viu amb nosaltres, tot i que ens construïm amb els altres a partir de les contínues interaccions i internalitzacions amb el món extern, amb els altres.
Certament necessitem a l'altre, en el benentès que creixem i ens desenvolupem sols amb els altres. Però sols.
Per això, solem dir, que morim sols, el que és una conseqüència de la vida, amb l'agreujant dels tabús i pors que giren entorn de la mort.
3) Diuen: "Hi ha coses que no me les explico" (17 de juny de 2019)
-"Els psicoanalistes han observat durant molts anys que perquè l'insight produït per una bona interpretació esdevingui útil en un sentit pràctic, convincent i creïble, cal alguna cosa més que una comprensió intel·lectual. La consciència intel.lectual reposa en la superfície de la ment, mentre que les pròpies conviccions i creences operen per sota de la superfície modelant la forma com un sent que són les coses, en oposició a com un pensa que són. Per tal que el coneixement pugui ser sentit i també conegut, cal una imaginació flexible." (R.Caper, Construir en la foscor. MPPSM, 2017)
2) Diuen: "Hi ha coses que no me les explico" (15 de juny de 2019)
-Aquesta afirmació, "Hi ha coses que no me les explico", representa
possiblement una mirada com si la realitat fos quelcom aliè a nosaltres. -També,
al meu entendre, aquesta afirmació exclou les emocions i sentiments com
a eines per entendre, per a poder fer sentit d'un fenomen. -La visió
de V.Volkan ("trauma escollit", la dinàmica dels Grups Grans, etc.),
entre d'altres, aporta unes hipòtesis que poden ajudar a comprendre les
dinàmiques nacionals dels Grups Grans. -Per a les tradicions
marxistes, en aquest sentit, caldria revisar el cientifisme de Marx i
Engels, aixi com certs aspectes del materialisme històric.
1) Diuen: "Hi ha coses que no me les explico" (13 de juny de 2019)
-El debat o els diàlegs eren sobre el paper dels "comuns" o de certa esquerra en la situació actual. Amb aquesta afirmació, penso: "potser podrem entendre alguna cosa"
-La discussió racional sovint ha menat al fracàs, a la no entesa o que cada u es quedi amb les seves certeses. -Semblaria que una bona via d'exploració podria ser a traves de l'experiència viscuda (evitant les certeses, apriorismes o preconcepcions). El treball grupal realitzat en diverses sessions experiencials sembla un bon camí per a confrontar, aprendre, sentir i reviure certes experiències. Hi ha moments que hom ha de callar (silenci) i deixar que flueixi l'imaginari en joc, estant atent a les ressonàncies amb els altres i amb el grup. -La citada frase semblaria dir que un no te els "registres" (preconcepcions) o, millor dit, que els "registres" habituals per entendre quelcom no serveixen per a poder fer sentit de "tal cosa". És com si "tal cosa" fos d'un altre ordre, fora del llenguatge comú, pocfamiliar o poc reconeguda pel col.lectiu de pertinença. -El que és central ha passat a ser perifèric.
Sang de Cuzco, de Nazca i de l'Amazonia són les venes obertes de l'Amèrica Llatina. Jo us desitjo, germans, un U d'octubre entrellaçats en els dols eterns. Vosaltres!, estúpids, caesars i conqueridors, mai sentireu.
Diuen que és grisa com el plom capella per pensar. El Pacific, els cerros i la blancor dels carrers la il.luminen. Aromes de boira baixa que prou voldrien els perfumistes del S.XVII ème.
Cebiche, pisco i acolorits sabors que gaudíem a la vorera del Pacific de terra rica.
"El Pueblo". Tot va néixer en el grup embolcall d'esperances i projectes compartits i amb l'amiga d'afectes insondables, eterns i presents.
Sols i vinculats venim sols i vinculats partim en una inefable creixença que perseguim.
