El pensament positiu: un pensament sense pensador

"Tot se suporta en aquesta vida/ menys una successió de bons dies"  (Goethe)

Un fantasma angelical recorre el món: el pensament positiu. Un estol de profetes (coaches, trainers i consultors variats) anuncia arreu el seu poder salvador.

Nascut fa ja bastant temps en l'Amèrica profunda (USA), de la mà d'uns predicadors i impregnat del puritanisme calvinista, avui senyoreja a plaer pels més diversos confinis de la terra, professions i activitats diverses, amb l'objectiu de lubricar els mals contemporanis de les gents i oferir camins d'èxit i felicitat.

Pensament positiu?, sona gairebé a oxímoron. Però, anem a pams.

Recordo una coneguda anècdota en la qual Van Gaal, entrenador del Barça, va dir en una roda de premsa, dirigint-se a uns periodistes als quals recriminava crear mal ambient en el club: “la teva interpretació sempre negativa, mai positiva” (pronunciat a l'estil neerlandès, la “v” sona com una “f”). Gairebé suficient per entendre el dolent i el bo. Si ho pensem de nosaltres mateixos (sóc positiu o negatiu?), sembla clar el que tendirem a respondre.

Els sinònims de “positiu” no deixen lloc a dubtes: afirmatiu, cert, veritable, inequívoc, bé, optimista, efectiu, pràctic, pragmàtic, etc. L'adjectiu “positiu”, seria com una metàfora “morta” (els lingüistes em corregiran) que conceptualment pot organitzar-se per metàfores  orientatives com per ex. a dalt/a baix  i dreta/ esquerra, amb el que el “positiu” és “a dalt” i el “negatiu” és “a baix”; el “positiu” és “dreta” i el “negatiu” és “esquerra”.

I més enllà, associativament, podem pensar que “el positiu” és el “feliç”, el “bé”, el “racional”, la “virtut”, etc. El camp semàntic d’allò “positiu” està llaurat fa temps.

El “pensament” és un procés complex en les seves diverses dimensions. El pensament com a fenomen mental probablement suposa la fluctuació i oscil·lació entre estats mentals de disgregació o dispersió i d'integració (aquesta seria la matriu del pensar en l'epistemologia de Bion). Suposa l'absència o un “buit” que és necessari tolerar i contenir. L'origen del pensar, segons ell, tindria a veure amb la capacitat del reverie matern per rebre i transformar la identificació projectiva comunicativa del bebè. El desenvolupament del pensament seria anàleg al procés “digestiu”, un procés capaç de conjugar l'expectativa d'una satisfacció i la tolerància a la frustració o absència de la mateixa, la qual cosa donaria pas a una emergència del símbol.

Aquesta visió sobre el pensament, sembla clar que poc té a veure amb el que pregonen els apòstols del pensament positiu, que més aviat seria com  unes farinetes fàcilment digeribles i excretables, com un missatge tipus Prozac, màgic, bo, i un commodity ataràxic per a temps turbulents.

Més enllà dels seus termes (“pensament” i “positiu”), vegem què és el que s'enuncia i pretén transmetre amb el concepte pensament positiu, doncs malgrat la seva notable extensió i aplicació en molt diferents àmbits (trobar parella, aprimar-se, enfrontar-se amb una malaltia, maneres de fer-se ric, gestionar adequadament una empresa, ser un bon líder, etc.) podem conjecturar uns significats i efectes comuns en l'ús d'aquest concepte.

Quan es diu, “Cal ser positiu”, i variants del mateix, és una apel·lació a la idea de ser optimista i que sent optimista, i per tant positiu o pensant en positiu, tindràs resultats també positius (sigui en salut, èxit o prosperitat) i viceversa. Aquests enunciats es repeteixen fins a la sacietat per part de coaches i llibres d'autoajuda, de la mateixa manera que la repetició d'aquests enunciats per part d'un mateix és una de les prescripcions dels experts, i si és necessari ajudant-se de variades tècniques de “relaxació”. Una de les frases atribuïdes a Dale Carnegie (clàssic inspirador del pensament positiu i autor del, encara avui, supervendes “Com guanyar amics i influir sobre les persones”) deia “Better and better every day”.

Sens dubte, sembla que aquesta manera de fer és benvinguda i acceptada encara que sigui un camí de  “més del mateix”, si no triomfes o no aconsegueixes el teu objectiu la resposta és persistir o que no t'has aplicat prou i has de seguir i seguir. Però és que a més el pensament positiu, en les seves diverses i variades expressions, planteja la paradoxa de ser optimista, ser feliç, o el que sigui, a través d'una obligació en la qual un està atrapat, amb la conseqüència que el no aconseguir-ho comporta un sentiment de culpa per no estar a l'altura o no saber. En el fons és una pedagogia amb el tuf del dur puritanisme (la teva obligació ha d'agradar-te), això sí, sota un mantell cosmètic que abona el simulacre.

Què passa si tinc pensaments negatius? Doncs les receptes, més o menys adornades, consisteixen a reprimir i bloquejar el malestar, negar els sentiments. Ja sabem que passa quan això succeeix, que torna a aparèixer el mateix sota una altra forma i no seria gens estrany que aquest malestar negat s'encarnés en el propi cos.

En conseqüència la negació i dissociació de l'experiència emocional i la no tolerància a la frustració impossibilita l'emergència del sentit, per aquest motiu el pensament positiu es fonamenta en un tipus de pensar- sense- pensament, és a dir, una espècie de rigidesa del món representatiu o una posada en acte d’allò perceptiu sense procés de mentalització. Aquest és el sentit del pensament positiu com a oxímoron.

En diferents esdeveniments, grups d'autoajuda o conferències dels gurus del pensament positiu, en el seu èxtasi, s'arriba a afirmar que “cal evitar a les persones negatives” i òbviament relacionar-se amb les que  són com tu hauries de ser, positives.

“Evitar a les persones negatives” és com dir “L'infern són els altres” (acte final de l'obra teatral de J.P. Sartre, “A porta tancada”), bonic colofó sobre com el pensament positiu entén l'empatia i alhora un clar exemple de pensament esquizoide.

Podríem seguir amb una infinitat de receptes pròpies d'aquesta manera d'entendre les coses, però totes repeteixen i donen voltes sobre el que s'ha dit, com una espècie de pensament “zombi” (éssers sense ànima, la destinació de la qual és empassar i empassar).

En definitiva, el pensament positiu apel·lant a un efecte cosmètic de les experiències, al simulacre i a l'imperatiu del més i més esdevé una bona poció, unes vegades màgica i altres emparada en cert cientifisme, per suportar aparentment els ritmes trepidants, accelerats i voraços del consumisme líquid.

Seria bo per al nostre gaudi i salut mental despertar-nos d'aquest somni terrorífic que és el pensament positiu.

Marcel Cirera                                                                                             Febrer 2015

Un selfie de la Catalunya actual

Probablement la passió que desperten els selfies entre nosaltres sigui una mostra de l’estat d’ànim dels moments actuals. No hi ha lloc, situació o moment que escapi a aquesta gestual embadalida, que sembla que ens enalteixi més enllà de la seva fugacitat, fins que a la volta de la cantonada trobem un altre moment propici per a mostrar-nos.

Doncs, tot selfie és per mostrar-se  als altres, amb la creença que serem vistos, acollits, interessants, és a dir, que formarem part dels altres, encara que sigui en la fantasia (potser amb algun un “M’agrada” a Facebook). Aquest anhel ens acompanya de sempre, o millor dit el nostre self (ie) es constitueix i es va construint amb els altres, doncs des dels primers moments, quan encara hem de veure la llum de l’exterior,  ja formem part de les expectatives i projectes dels nostres progenitors.

Però, més enllà del recurs tècnic i de l’embolcallament de la ideologia tecnocientífica, que li dóna sentit en  la nostra liquiditat consumista, és sens dubte, un signe dels temps, que ens atrapa i ens connecta, efímer, làbil, canviant, però signe dels temps.

Si poguéssim fer un selfie col·lectiu de la Catalunya actual, que hi veuríem?

Imaginem que percebem un conjunt d’ imatges efervescents i bigarrades (“Tricentenaris”, “miquelets”, “estelades” “Pujolets”, “constitucions”, “Diades massives”, “sumes i restes”, “almogàvers”, “la Roca village i algun que un altre supermercat”, “un pessebre fet miques”, etc. i etc.), que podríem considerar un pèl confuses, fins i tot ambigües a nivell manifest, però de fet dependria de la nostra mirada veure el sentit d’aquest tot, veure’n unes o les altres, presents o absents, doncs com deia E. Gombrich “l’acte de veure és fonamentalment interpretatiu”.

Inesperadament, la majoria d’internautes que contempla aquest selfie  s’adona que, com efecte de conjunt, sembla destacar-hi la representació col·lectiva de la identitat actual  i la representació de la pugna per la sobirania, amb els seus contrastos i contraposicions, com una copa de Rubin o potser com les imatges ambigües i sinistres de Jan Švankmajer. 

Tant la identitat actual com l’anhel de sobirania que podríem veure en el selfie són representacions d’il·lusions col·lectives (per alguns), expressions d’uns imaginaris i fantasies d’un grup humà, o d’una part d’aquest, que construeixen unes narracions diverses que molts, fins i tot multituds, se les poden fer seves.

Deia U. Eco.  “Tot món de ficció se sustenta, com si fos un paràsit (jo diria simbiòtic), en el món real, que el món de ficció utilitza com a context”.

Aquest selfie de la Catalunya actual es donaria en un context sociocultural, que metonímicament podríem nomenar “Al mal temps, botigues plenes”, com titulava a la seva portada  el diari Ara (16.8.14), propi de les democràcies occidentals d’hegemonia neoliberal i consumista, que òbviament impregna la mirada (m’hi he referit en l’article, “Les identitats i els Altres”  17.7.14).

Però, de fet em pregunto: Com ens veiem i sentim en aquest selfie col·lectiu? Com veiem i sentim la representació de la identitat i de la sobirania en el propi context d’una “societat  líquida”, que tan magistralment ens ha explicat Z. Bauman?

Al meu entendre, hi ha dues grans maneres de veure’ns i sentir aquest selfie de la Catalunya actual.

La primera, dominant i hegemònica en la nostra cultura, és la que veu el retrat d’una manera estàtica, literal, la que diu: “és el que hi ha”, la que porta l’empremta de la “realpolitik” i entronitza la sobirania de la raó (mai millor dit), tot oferint-nos en safata de plata les idealitzacions més diverses.

És la manera de veure que entén que la memòria històrica esdevé quelcom inalterable, allò que sempre és i ha estat, al marge de qui ho pensa i del moment en què es pensa, com per exemple l’escena representada pels entranyables “miquelets” fent guàrdia a l’entorn del President Mas, en la commemoració del tricentenari de la darrera batalla guanyada a Talamanca.

Redescobrim el castell de Cardona, la “Ruta del 1714”, la catalanitat de Colón ( vull dir Colom), les muntanyes de Montserrat en el quadre de la Gioconda, etc. i un dia ens despertem amb la noticia que un pare de la pàtria ens l’ha fotut. Pujol, tot i semblar-ho no és un Bárcenas qualsevol, entre altres coses perquè ha estat un objecte idealitzat, cosa que explica els sentiments de “pena i desengany” que, com molts, declara haver sentit Eduardo Reyes, president de Súmate.

De sobte hi ha pressa, (¡mala consellera!), per vestir, per reencarnar, o fins i tot ressuscitar  el propi panteó històrico-mitològic, per tal d’omplir el buit d’una orfandat que la “societat liquida” sembla que no acaba de cobrir, doncs davant la vivència d’amenaça, que actualitza aquest buit, es reactiven els records dels “traumes escollits”, com diu Volkan, que desvetllen els sentiments de pertinença i els vincles col·lectius, però també els prejudicis i estereotips.

Aquesta manera de veure és també una manera d’evadir els conflictes, potser fruit del convenciment de les virtuts de la “realpolitik” i que s’expressa, a través d’insignes prohoms de l’espectre polític, tertulians i periodistes orgànics, tot dient, més o menys: “el debat central és una qüestió de sobirania i no d’identitat, doncs d’identitat cada u té la seva”.

Però en la seva curta mirada no veuen (no poden o no volen veure) que la sobirania, com a capacitat de decisió, corre paral·lela i depèn de la maduració identitària, individual o col·lectiva. És a dir, la maduració i integració dels processos d’identificació i d’investiment en el grup, que constitueixen la “mentalitat” del grup humà en condicions habituals (doncs en condicions d’amenaça es desperten també prejudicis i estereotips), contribueixen a decisions més autònomes i menys contradepenents.

Pensar la identitat d’un grup humà, doncs d’això parlem, no és una qüestió fàcil, cert, però evitar plantejar-s’ho o negar-ho, no deixa de ser un flac favor a les aspiracions d’un sobiranista, doncs no és possible construir o transformar allò que es manté absent.

Què són, sinó signes d’identitat les banderes amb les barres i les estrelles onejant en infinitat de cases nord-americanes, país on millor s’expressa la fal·làcia de l’anomenat patriotisme constitucional? o De què parlem quan sovint es fa esment de les dues ànimes del PSC? o Quan en M. V. Montalbán deia que el Barça era com l’exercit desarmat de Catalunya?, etc.

Un altre exemple de “realpolitik”, propi d’aquesta manera de veure el selfie, el podem trobar en la reducció “científica” dels fenòmens socials a càlculs i xifres i a determinades interpretacions de les mateixes. Així per exemple, en un article titulat “La victòria en xifres”, S. Cardús, basant-se en el Baròmetre del CEO (1a onada del 2014), dedueix que: “La segona conclusió clara a què permeten arribar les dades disponibles és que el no a la independència té una base molt més identitària, emocional, que no pas el sí, que és fonamentalment polític i pragmàtic.” Aquesta és una clara y coneguda visió reduccionista que pretén explicar els comportaments i les dinàmiques emocionals a traves d’allò literal i declarat (una cosa es el que diem i l’altre el que sentim, sobretot en temes diguem-ne delicats) i en la que l’autor, a la vegada, pressuposa un criteri de certesa i de valor a la resposta racionalitzada de les “dades disponibles”, és a dir, com si allò “polític i pragmàtic” fossin les parts elevades i allò identitari i emocional fossin les parts baixes (podem fer fàcils analogies).

Aquesta primera manera de veure reflecteix, al meu entendre, unes determinades idees i paradigmes dominants (la fe en el “progres” i la raó, la veneració del discurs tecnocientífic que intenta esborrar la subjectivitat, etc.) de certes elits governants (o castes, com diuen alguns) i dels seus pregoners, que dia rere dia es disputen els espais dels circs mediàtics amb la suficient opacitat per a poder continuar gaudint del pastís, amb la complicitat (conscient o inconscient) dels que queden enganxats en l’embadaliment d’aquest selfie.

Hi ha, però, una altra manera de veure i sentir aquest selfie, que seria una espècie de “meta-self (ie)”, és a dir, una mirada que partint del present ens permet conjecturar sobre el passat, que entén que la memòria, personal i col·lectiva, és la influència constant del passat en l’organització de qualsevulla situació del present. ¡La història objectiva no existeix, al marge dels relators i dels seus instruments!

Una manera de veure i de sentir que posa en el centre del pensament la subjectivitat dels grups humans, les seves vivències i aspiracions, més enllà de l’esmorteïda visió tecnocientífica dels fenòmens socials.

Així podríem veure que la identitat d’un grup humà, en aquest cas Catalunya, és un procés dinàmic i complex, que es construeix progressivament i que avui es dóna en un context sociocultural psico-degradable (“consumisme líquid”), on les identitats es fan i es desfan i les identificacions s’encarnen de sobte per tornar-se a reencarnar en un altre fenomen o objecte divers, i que té com a conseqüència l’emergència d’identitats làbils i fragmentaries, que res tenen a veure amb la vella trilogia Estat- Nació- Territori.

Actualment, potser com mai en la història, la identitat i la sobirania tenen a veure amb el diferent i sobretot, tant l’una com l’altre, necessitem pensar-les des de l’experiència dels subjectes que conformen el grup/s, amb els seus anhels i esperances, amb les seves idees, conscients i inconscients.

Avui sabem, des de diferents òptiques, que el poder de decidir és limitat, però sobretot és un procés que opera lluny del “càlcul racional eficient” de les opcions, doncs de fet opera a partir de les emocions i sentiments en joc.

Conceptes com identitat i sobirania, necessiten ser repensats. Estem vivint un moment de canvis profunds en la història de la humanitat, en el que certes formes d'organització social  se'ns estan tornant inservibles, i potser tot això succeeix a una velocitat que fa difícil pensar-les, però aquesta és la nostra opció.

Les societats són cada vegada més complexes i plurals en el seu interior i existeixen nuclis resistents a la uniformització que reclamen la seva diferencia (Catalunya n’és un bon exemple, però també els conflictes identitaris a la França  jacobina o el recent conflicte a Missouri), a la vegada l'entorn d'interdependències fa inservible el concepte de sobirania entès com a àmbit exclusiu de decisió, i així arreu les aspiracions sobiranes dels pobles i dels grups humans es fan persistents.

Per tot això, lluny de posicions enrocades i impositives, ens cal articular les diferències, que són diferències en la manera de viure, sentir i veure la relació amb els altres (i que encara que no surtin al nostre selfie, hi són), tant a dins de la mateixa comunitat, en aquest cas Catalunya, com des dels “estats-nació” (Estat Espanyol) respecte a la seva pròpia diversitat, a través del reconeixement d’aquesta i de la renúncia a posicions dominants i coactives.

La identitat i sobirania que podem conjecturar, amb aquesta altra mirada del nostre selfie, ha de ser diversa, plural, respectuosa, tolerant amb els subjectes i les seves aspiracions.

En les nostres societats complexes  probablement no hi ha altra opció, més enllà de la barbàrie, sinó l’acord amb el diferent, fugint de la subordinació i la imposició, com a via per construir la convivència.

Marcel Cirera                                                                                 Agost 2014

Jan Švankmajer. Dimensions of Dialogue.

Les identitats i els Altres

Tot el que s'ha allunyat del seu origen,

enyora l'instant de la unió.

Yalal ad-Din Muhammad Rumí 

Fa ja un cert temps, recordo que vaig llegir una entrevista a Amin Maalouf on es referia a ell mateix com a portador pertinences múltiples, en el sentit que es sentia libanès, francès , cristià, i alguna altra pertinença més que ara no aconsegueixo rememorar.

En el llibre “Lleó l’Africà”, Maalouf glosa, al meu entendre en una extraordinària prosa poètica, la vida de Hassan al-Wazzan, fill d’Orient i d’Occident  al tombant del s.XV al s.XVI, des de l’abandonament de Granada, per la pèrdua de la mateixa a mans de les tropes cristianes, (o reconquesta, segons el punt de vista) fins al seu periple per diferents països i cultures.

Diu Maalouf en boca de Hassan: “ Sóc fill del camí, la meva pàtria es la caravana i la meva vida, la travessia més inesperada”. I afegeix més endavant: “I, ben mirat, no és una mica el que faig jo?: què he guanyat, què he perdut, què li puc dir al Creditor suprem? Em va prestar quaranta anys, que jo he escampat al fil dels viatges: la meva saviesa ha viscut a Roma, la meva passió al Caire, la meva angoixa a Fes, i a Granada encara hi viu la meva innocència”.

El llibre em va evocar sentiments de pèrdua, de canvi, els dols necessaris, tant en un cas com en l’altre, i sobretot unes reflexions que planen al llarg de tot el llibre com un relat intens, ferm i desacomplexat sobre la identitat, la seva, la de Hassan, el Granadí, el Fesí, el Zay-yati, segons ens diu, el que té per pàtria la caravana.

La identitat de Hassan, feta de múltiples pertinences, avui probablement  se’ns fa present en molts àmbits i nivells, des de l’anomenada identitat europea, passant pel conflicte entre xiïtes i sunnites de l’Iraq, fins a les trepidants “caravanes” de Facebook, la de la “marca personal” (que pregonen els traders del màrqueting), la de les persones, la dels grups humans, etc. Però, anem a pams.

D’un temps ençà, la qüestió de les identitats és, directa o indirectament, el centre de molts debats i confrontacions, de fet m’atreviria a dir que, tant pel que fa al subjecte individual com en allò col·lectiu, o aquell ”Jo-nosaltres” (Trevarthen, 2009), són tant antics com la cultura, si entenem el nucli de la identitat com aquella resposta a la pregunta "qui sóc jo?" i la credibilitat continuada de la mateixa. Com animals socials que som, aquesta pregunta només té sentit partint de les relacions que connecten el nostre Jo amb els altres en un determinat context històric, tant si ens ho mirem des de la nostra individualitat com des de les nostres pertinences col·lectives.

Els escrits de Maalouf poden ser un bon acompanyant per repensar les identitats en el món actual.

El concepte d’identitat, tot i ser relativament nou en el discurs social (patent sobretot en el s. XIX per referir-se al nacionalisme), ha estat present al llarg de la història del pensament, d’una manera o d’una altra, sigui sobre el sentit bàsic de l'ésser d'un mateix i la seva permanència o aquell preguntar-se "qui sóc jo?". Però, és cap a finals del s. XIX quan des de les ciències socials es comença a parlar i a investigar sobre la identitat social i grupal, aspecte aquest menys reconegut i més ambivalent.

La identitat és un tot heterogeni, no es pot compartimentar en trossets, ni ve donada com un estigma, ni està inscrita en els nostres gens, ans al contrari, remet a diversos processos d’investiment de diferents tipus de pertinença, que vinculen allò individual amb els grans grups.

Això és el que podem observar per exemple en el món que rodeja l’infant (la família immediata, amb els seus valors, estereotips, etc.) respecte als canvis que es produeixen en l’adolescència, on entren en joc situacions noves que seran investides (grup d’amics) i on es modifiquen aquells investiments primerencs. És en aquest període que es consoliden certes identificacions i quan determinades  pertinences (comunitat religiosa, política, ètnica, hàbits alimentaris, etc.) se senten i es comencen a pensar com a pròpies. Les intifades palestines en són un bon exemple.

Les pertinences que nodreixen la identitat tenen a veure amb l’aprenentatge que hem mamat (la llengua materna es un element bàsic, els avantpassats, les tradicions del nostre poble, etc.) i amb el que és propi del nostre temps, dels marcs culturals de la nostra època.

Habitualment en la nostra vida quotidiana, com senyalen Bauman, Volkan i el mateix Maalouf entre d’altres, no som massa conscients  de la nostra identitat de grup gran, que emergeix i es fa més o menys explícita davant dels atacs, amenaces o quan se sent que es posen en perill o en qüestió determinades pertinences o sentiments de pertinença. És a dir, amb la identitat passa com amb l’electricitat, que quan hi ha un tall o ens quedem sense corrent és quan hi pensem o valorem la importància que té.

Cada vegada hi ha més veus que caracteritzen les societats actuals com de  “crisi de civilització”, és a dir, que de seguir amb els nivells de producció i consum dominants (la via del creixement continu i de l’esgotament dels recursos del Planeta)  ens acostem acceleradament  a un col·lapse civilitzatori, similar al que va representar la revolució neolítica o la revolució industrial, tant en l’Orient i l’Occident com en el Nord i el Sud.

Doncs bé, en aquest escenari que s’ha anat configurant clarament en les últimes dècades, les qüestions i fenòmens que d’una manera o altra, directa o indirectament, fan referència als processos i conflictes identitaris cada vegada són més notables, per bé o per mal, ho vulguem o no ho vulguem.

Per entendre la vida de les persones i dels grups humans en les societats d’avui és necessari plantejar-nos aquests processos que posen de relleu les identitats, el que pensem que som i el que pretenem ser, certament no com a causa única sinó com a emergent resultant del nostre desenvolupament social, polític i cultural, perquè aquesta “crisi de civilització”, no ho oblidem, té una cara humana, la dels sofriments i esperances de tots.

Sóc conscient que plantejar i confrontar-se amb la qüestió de les identitats genera recels i suspicàcies de tot tipus, àdhuc en aquells que es qüestionen i lluiten contra l’estat de coses existent. Més endavant tornaré sobre això.

Ens podem preguntar: Per què les qüestions identitàries estan en les entranyes de molts dels conflictes i aspiracions actuals, que es donen en aquest marc de de l’anomenada “crisi de civilització”? Insisteixo, no m’estic referint a la identitat com un concepte ahistòric, o a les identitats florents del s.XIX, sinó a unes idees complexes i diverses que viuen avui en el cor de les persones.

Plantejar-nos aquest perquè, vol dir plantejar-nos-el en les seves diferents expressions, tant les que ens menen per exemple al fonamentalisme religiós, al fonamentalisme ètnic o al fonamentalisme consumista (deia G. Bush després de l’11 de setembre, “Ara, ja podeu tornar a comprar”, com a bàlsam per la societat americana després del trauma), com també les expressions aspiracionals dels escocesos i catalans, o les de la construcció d’una identitat europea, o les que, en un altre nivell, expressen  el sentiments de pertinença a traves dels tatuatges, com senyala M. Maffesoli.

Aquestes diferents expressions poden ser enteses, unes vegades com a manifestacions d’uns prejudicis compartits, fins i tot hostils, d’un grup vers un altre, i d’altres com a manifestacions tolerants i respectuoses de pertinences. Sembla que destruir a l’adversari o dialogar amb ell i convertir-lo en aliat segueix essent l’etern dilema, en especial  de les elits i líders polítics, tot i que, com deia fa dos mil anys el filòsof xinès Sun Tzu “guanyar sense lluitar és el millor” (del seu llibre “L’art de la guerra”).

Al meu entendre alguns d’aquests perquè tenen a veure en primer lloc, entre d’altres fenòmens, amb el caràcter i tipus d’hegemonia que la “societat de consum” ha anat construint, que s’infiltra fins al moll de l’os de les nostres conductes i aspiracions, i que quasi tots, d’una manera o d’una altra, n’assumim les seves rutines i inèrcies com a base del nostre modus vivendi, tant en les societats que hi viuen de ple com en les societats que hi estan en camí o la tenen com a model. Avui els mitjans ens diuen contínuament que ja tornem a “créixer” i ens mostren les corredisses per ser primers en les cues de les rebaixes.

El consum esdevé consumisme, és a dir, un patró de conducta i una actitud mental que abasta totes les relacions amb els béns i amb molts aspectes de la nostra vida (sexualitat, etc.). Els fenòmens de consum i compra no és poden explicar només pel desenvolupament tecnològic i econòmic, ja que el plaer suscitat pel consum està associat a l'erosió de determinades fonts d'identitat (fragmentació social, pèrdua de vincles, "buits " emocionals, etc.) que intenten compensar-se ( almenys en el curt termini ) a través de la compra, possessió i consum d’ "objectes".

El subjecte-consumidor es concep i pugna per l'autorealització a través dels innombrables béns -objectes- per a la consecució del gaudi, gratificació, recompensa i es construeix a través d’aquestes relacions objectualitzades. Els objectes són "investits"(o “híper-investits”) passant a formar part de nosaltres mateixos.

I així, la identitat personal (i la de determinats grups) depèn cada vegada més dels objectes que posseïm, que no només són substituïbles, sinó que " han de" ser substituïts (efecte moda, etc.), doncs simbòlicament  "consumim“ o incorporem dins nostre altres persones, idees o objectes materials com a mitjà de supervivència psíquica, i això ens dóna una aparent i momentània solidesa, confiança i pertinença confortable. Els símbols, així construïts, refereixen a una absència, que ens remet a la nostra identitat.

Aquest subjecte-consumidor apareix cada vegada més com l’imaginari d’un protagonista solitari, confrontat amb múltiples decisions i eleccions sobre què és “el millor”, i en aquest sentit sempre hi ha qui pretén orientar o facilitar el procés. Així, ens diu Caprabo en una de les seves insercions publicitàries: “Hola lliure-comprador. Per tu arribarem a la fi del món i fins a l’últim racó per portar-te el millor de la nostra terra” -amb les quatre barres de la senyera incloses- .

L’emergència de l’anhel identitari és també conseqüència de la pèrdua de referents, de la crisi dels grans metarelats, que han sustentat la modernitat  en el món occidental (el mite del progrés, determinades ideologies i religiositats, etc.), juntament amb la crisi o desmantellament progressiu de les societats “protectores” nascudes després de la 2ª Gran Guerra (Welfare State, etc.).

Un altre aspecte que revela avui la importància de la qüestió identitària són els grans fenòmens migratoris, que posen de relleu la confrontació amb el diferent, amb l’estrany, amb l’Altre i que en determinades circumstàncies fa que les pors i les inseguretats esdevinguin exaltació enfurismada d’allò propi i més primitiu (per ex. els moviments xenòfobs i racistes a l’Europa d’avui, etc.). Segur que avui per a alguns, com ho mostren les recents eleccions europees, seria un anatema allò que deia l’imam Qushairi (s.IX), “sense conèixer mai a un estranger, mai descobrirem qui som”.

He dit abans que les qüestions identitàries desperten recels, suspicàcies i fins i tot hostilitats, tant a nivell de debat teòric com a nivell polític concret, i sovint s’eludeix o evita la qüestió.

Els sentiments d’identitat i de pertinença a un grup gran (els anomenem com als anomenem, clans, tribus, creients, fans d’un grup de rock, nacionalistes, socialistes, etc.) formen part de la pròpia existència com a éssers socials, i a la vegada que proporcionen diverses gratificacions als individus (autoestima, evitar la soledat, alegria, etc.) també comporten sovint prejudicis hostils contra els membres d’un altre grup gran, que es poden expressar en el seu vessant més maligne (racisme, antisemitisme, islamofòbia, etc.).

Quan aquestes expressions dels prejudicis hostils s’han manifestat socialment, moltes vegades ho han fet o ho fan en nom de la identitat pròpia, i aquest es un dels aspectes que fa que, de manera simplista, s’associï la idea d’identitat amb el prejudici expressat.

Des de l’àmbit polític i també del discurs social impera la concepció de la valoració racional i del càlcul realista de les accions, és a dir, és predominant el que podríem dir-ne com a forma racional d’actuar (“realpolitik”), que pressuposa que els individus i els actors socials (partits, líders, governs, etc.) prenen les decisions a partir del càlcul racional del que és més avantatjós en un moment determinat i aquesta actitud de fons condiciona en gran manera el seu comportament.

Sigui per interès, per ignorància o perquè simplement no es pot/vol entendre, el resultat és que es pregona i defensa, sovint de manera vehement, una suposada racionalitat com a criteri de veritat, tot i que si fem atenció als conflictes socials de tot tipus veiem que els aspectes afectius, emocionals i simbòlics estan en el centre de les més diverses decisions i accions, però la “realpolitik” posa al baül dels trastos inútils els sentiments i les emocions.

En un recent debat parlamentari la diputada Rosa Díez (UPD) intervenia “acaloradament” des de la tribuna, crec que en resposta a Marta Rovira d’ERC i a la vegada defensant  un determinat “nacionalisme espanyol constitucionalista”, dient (cito de memòria), que la política no tenia res a veure amb els sentiments, la identitat i els somnis (¿potser no coneixia aquell famós discurs de M. Luter King?). Com se sol dir, l’escena “parlava per si sola”, com també el pla de la càmera de TV enfocant  Rubalcaba i el seu llenguatge no verbal.

Tot i així, si hem de fer cas a determinats mitjans, sembla que a vegades  alguns prenen en consideració certs plantejaments de tipus psicosocial  (com per ex. els que proposa D. Kahneman el seu llibre “Pensar rápido, pensar despacio”) per explicar les dificultats, d’allò “defectuós” o els biaixos  en la presa de decisions.

En el camp de les ciències socials, i també dins d’alguns dels diversos matisos o colors de l’esquerra, hi ha una tradició vigent encara avui, que te molt a veure amb aquella afirmació que feia Pierre Bourdieu (“El oficio de sociólogo”, 1967) quan deia que la maledicció del sociòleg era que havia de treballar amb objectes que parlaven. És a dir, una desconfiança en la vivència de la subjectivitat i amb tot el que té a veure amb allò afectiu, en ressonància amb la “realpolitik”, objectivant i molt cientifista.

En una interessant entrevista (Público, 25/6/14), el professor d’antropologia religiosa de la UB, Manuel Delgado posava un contrapunt a aquestes qüestions:

 “... els grans líders revolucionaris han estat nacionalistes ... ¡Pàtria o mort, vencerem!” , “...després del congrés de Bakú, la Internacional Comunista va afegir al seu conegut  lema: "Proletaris del món uniu-vos", el de "Proletaris i pobles oprimits del món uniu-vos ". "... Quan Dolores Ibarruri cridava pels altaveus dels carrers de Madrid a l'enfrontament contra les tropes revoltades, ho feia evocant el 2 de Maig, ...es plantejava la guerra com una guerra patriòtica. "

La resultant de certes suspicàcies (honestes) vers les qüestions identitàries porta a un cul de sac on s’eludeix la complexitat dels fenòmens socials de la “modernitat líquida”, i així, no s’arriben a captar les relacions íntimes del ser de l’home i el ser de la societat, que es manifesten a través dels grups grans (abans referits).

Al meu entendre es defuig també aquesta complexitat quan, per exemple a Catalunya, partidaris de la independència consideren que el conflicte té més a veure amb el sobiranisme que amb les identitats, ja que consideren que “identitat, tothom te la seva” i així creuen liquidar un debat difícil, amb molts mals entesos, però que tard o d’hora torna o tornarà a emergir (aquest tema me’l deixo per un altre article).

Necessitem fer com A. Maalouf, ser valents, desacomplexats i empàtics per abordar les identificacions i pertinences diverses que menen cap a identitats cada vegada més complexes, canviants i làbils, allunyant-nos de les omnipotències tan actuals, amb la humilitat de reconèixer  les nostres pròpies limitacions i si convé poder ser capaços d’acceptar, com deia Rumí, el gran poeta sufí del S.XIII, que “Tot el que s'ha allunyat del seu origen, enyora l'instant de la unió”.

                                                                                                                     

Marcel Cirera                                                                        Juliol de 2014